L’any 2001 Andalusia amb una Renda Bruta total de 61.949 milions d’euros va pagar 3.266 milions per IRPF, mentre que Catalunya amb una Renda Bruta total de 74.421 milions d’euros va pagar 9.092 milions d’euros, és a dir tres vegades més, tot i tenir una població semblant. En canvi l’any 1999 el govern andalús va ingressar 15.508 milions d’euros mentre que la Generalitat va tenir un pressupost de 12.738 milions. Evidentment hi ha molts altres impostos (IVA, societats, etc.) i cotitzacions socials. No és estrany que Manuel Chaves, president d’Andalusia i del PSOE, s’oposi frontalment al sistema de finançament previst a l’Estatut de Catalunya i no vol ni pensar en que aquest es pugui generalitzar. El govern andalús no vol una Agència Tributària pròpia perquè no vol viure dels seus impostos, perquè l’obligaria o bé a reduir despeses i la seva xarxa clientelar o bé hauria de combatre seriosament el frau fiscal. Perquè la baixíssima recaptació d’IRPF andalusa, 441 euros per càpita, només s’explica per un altíssim nivell de defraudació. A Catalunya es paga tres vegades més, 1.429 euros per habitant. Invocar la solidaritat per mantenir aquesta situació és un sarcasme, acusar els catalans d’insolidaris és voler perpetuar la nostra situació de colònia fiscal.
Els inspectors fiscals que controlen l’Agència Tributària i que, recordem, cobren percentatge de les actes d’inspecció, també volen mantenir la situació com està i, amb ella, els seus privilegis. Investigar l’economia submergida de la Costa del Sol on corren la meitat dels bitllets de 500 euros de la Unió Europea no els interessa: és cansat i perillós. El més cómode és delegar la funció recaptatòria en altres mitjançant les retencions en origen. Per això el Pla de Prevenció del Frau Fiscal se centra en vigilar els 2.000 declarants que canalitzen la meitat de la recaptació global espanyola. Són els bancs que retenen els percentatges sobre interessos, fons d’inversió, etc., les companyies petrolíferes, les empreses elèctriques, els grans fabricants i importadors de matèries primeres, els grans magatzems, que amb el sistema de l’IVA mouen enormes quantitats de l’impost, etc. Aquests dos mil grans declarants mostren l’enorme concentració del poder econòmic a l’Estat Espanyol i són l’autèntica Agència Tributària espanyola al recaptar la meitat del total dels impostos i assenyalar informàticament els moviments econòmics de gran part de l’altra meitat.
Però tot el que queda fora d’aquesta xarxa bancària, energia i de matèries primeres no es fiscalitzat. Com denunciava el programa electoral del PSOE només 180.000 persones a tot l’Estat Espanyol declaren més de 80.000 euros (12 milions de pessetes) a la seva declaració de renda. Les rendes salarials suposen el 83% de la recaptació de l’IRPF, quan el salaris no superen en molt el 50% de la Renda Bruta espanyola. Ara bé localitzar les rendes reals de les professions liberals, els moviments de l’economia submergida que es calcula en el 23% del PIB i investigar en els paradisos fiscals requereix un canvi radical en l’estructura de la Inspecció Fiscal. El primer pas seria que cada institució controlés els seus ingressos fiscals.
Però aquest pas suposa enfrontar-se a hàbits i interessos atàvics de l’oligarquia espanyola, tant econòmica com dels alts cossos de l’Estat. Per això aquesta ha reaccionat agitant el fantasma de l’enemic interior, l’anticatalanisme. I la part catalana no ha sabut desemmascarar els interessos que hi ha darrera la invocació de la unitat d’Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!