A la tarda donàvem voltes per la ciutat sense la guia, quan vam veure una noia d’uns vint anys amb vestits tradicionals i un pentinat al cap amb moltes flors. Una colla de japonesos li feien fotos i ella els deixava fer molt amablement; al final li van donar les gràcies en la paraula estoniana corresponent: ?aita?. Ella els va respondre molt enfadada en anglès: ? You must say ?aspasiva? (gràcies en rus); I am russian, not estonian.?.
La immigració russa de l’època soviètica, que representa el 30% de la població, és un dels problemes més greus de la jove república estoniana. Les lleis de nacionalitat d’Estònia neguen la nacionalitat i amb ella el dret a votar i el treball en institucions i empreses públiques als qui no parlin l’estonià. Això fa que una part dels ciutadans mantinguin la nacionalitat russa i d’altres no en tinguin cap, contradient el dret humà bàsic a una nacionalitat, reconegut per la Declaració Universal. Amnistia Internacional ha instat diverses vegades al govern estonià a atorgar l’estatut de minoria nacional als ciutadans russos.
El març d’aquest any Estònia va entrar a l’OTAN i el més següent el govern estonià va traslladar el monument al Soldat Llibertador (rus) des del centre de la ciutat a un cementiri. Aquest fet va provocar una gran manifestació dels immigrants russos, en la que hi va haver un mort, 44 ferits i més de mil detinguts. Les protestes de Rússia van ser immediates, però el fet de pertànyer a la OTAN va fer que no tinguessin més conseqüències. L’any 1993 amb motiu de la llei sobre la nacionalitat Rússia va tallar el subministrament de petroli.
Al matí vaig preguntar a la nostra guia el perquè d’aquestes relacions tant enfrontades entre dues comunitats. A Finlàndia, país que comparteix la mateixa llengua i religió, també hi ha una minoria sueca que té reconeguts tots els seus drets i que conviu de manera exemplar amb la majoria finesa. La resposta va ser: "és que els russos sostenen que Estònia és Rússia". És a dir pretenen que els estonians siguin ells la minoria nacional al seu propi territori històric. La convivència democràtica exigeix reconèixer els drets històrics sobre un territori, alhora que els drets democràtics de les minories nacionals que per circumstàncies polítiques o econòmiques s’han assentat en el territori. També ens va explicar que els seus pares eren bilingües (estonià i rus) i ella en canvi no havia volgut aprendre el rus. Era una actitud de rebuig als ocupants, comuna a la generació que havia crescut amb la lluita per la independència. L’any en que la van proclamar devia tenir uns 10 anys o menys. Però ara lamentava no parlar una llengua com la russa, important a nivell mundial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però per damunt de tot la pròpia.
Desconec la història d’Estònia, de manera que no sé quines eren les seves condicions en començar el seu procés cap a la independència, però crec que nosaltres ho tenim impossible per independitzar-nos, perquè, d’una banda, tenim un empresariat anacional o directament botifler molt poderós i influent que ja en té prou amb el mercat espanyol i, de l’altra, hi ha un percentatge elevadíssim d’immigrants espanyols que no senten per Catalunya el que hi sentim els catalans; per als empresaris catalans, Catalunya pot ser una realitat diferenciada de la resta de l’Estat per a la qual poden sentir una certa estimació, però la prioritat del negoci la fa esvair; per als immigrants espanyols, que actuen com uns autèntics colons (els pieds noirs de Catalunya), Catalunya és una comunitat autònoma d’Espanya, que és el seu país, pel qual vibren i s’emocionen. Sóc descendent d’immigrants espanyols arribats a Barcelona al començament de 1920. En aquella època la immigració s’integrava, però a partir de 1960 la situació política i el nombre descomunal dels espanyols arribats van impossibilitar la seva catalanització. L’única cosa que tenen de catalans és la partida de naixement. Això al Principat, i a la resta de la nació la situació és molt pitjor. És inútil. Estem condemnats a desaparèixer. Al cap i a la fi, no serem pas el primer poble que desapareixerà. Si no m’erro, la major part de pobles indis d’Amèrica ja han desaparegut; ¿per què nosaltres hem de tenir una sort diferent? Llegeixes la història de Catalunya i t’adones que des del final de l’edat mitjana hem tingut el destí en contra; s’han anat esdevenint tot un seguit de fets que no han estat res més que factors amb els quals s’ha construït la nostra tomba. La làpida ha estat l’arribada de immigració espanyola a partir dels anys seixanta del segle passat i l’epitafi serà la nova immigració. El que va començar Franco amb la indiferència o la col·laboració dels empresaris catalans ho remataran els immigrants espanyols i els d’altres països. Jo continuaré lluitant per Catalunya per coherència amb els meus ideals, però sóc conscient que és una causa perduda.