La baula més feble del Regne d’Espanya és la seva dependència exterior, sobretot la financera. La Unió Europea té la capacitat per forçar l’Estat espanyol a entaular negociacions que sobre l’exercici de l’autodeterminació que culminin en un Acord de Pau vinculant, amb garanties internacionals. Una simple carta del Banc Central Europeu va ser suficient perquè, el maig de 2010, el President Zapatero adoptés unes retallades socials que significaven perdre les eleccions l’any següent. De la mateixa manera l’any 2012 unes pressions similars van forçar Mariano Rajoy a acceptar el desmantellament de Bankia i altres entitats, tot i saber que podien significar l’empresonament de companys de partit com Rodrigo Rato i altres directius de Caixes d’Estalvis.
Tanmateix les principals potències europees són contràries a qualsevol alteració de l’statu quo, en especial les fronteres, i per tant a la independència de Catalunya. Els governs europeus no volen la República Catalana per la delicada situació en que quedaria el Regne d’Espanya sense el nostre país que representa més d’una quarta part de les seves exportacions. L’Estat espanyol deu més d’un bilió d’euros, més del 100% del seu PIB, un 40% del qual és en mans del Banc Central Europeu. Sense Catalunya la solvència del Regne d’Espanya es deteriora considerablement. Tot i que sostenen que el conflicte català és un afer intern espanyol, els governants europeus estan preocupats pel conflicte perquè pot desestabilitzar el quart país i la quarta economia de la zona euro. Ho va reflectir, entre d’altres el president del Bundestag, Wolfgang Schäuble, antic ministre d’Economia alemany, quan va recomanar una estratègia de «desinflamació» del conflicte, línia d’actuació que pretén portar a terme Pedro Sánchez.
L’oposició europea a la independència de Catalunya per interessos econòmics, ignorant els drets inalienables de Catalunya, multiplica la importància d’instàncies internacionals com les Nacions Unides i la seva Comissió de Drets Humans que només han de tenir present els tractats internacionals sobre drets polítics i civils. El seu pronunciament condicionarà les decisions dels governs europeus. També caldrà buscar mediacions més enllà de la Unió Europea. Seria molt important comptar amb l’interès del President Clinton en el cas català pel seu paper determinant en la resolució dels conflictes de l’antiga Iugoslàvia i d’Irlanda del Nord.
Els governs de la Unió Europea no seran la protecció activa a la que la part feble del conflicte té dret; no actuaran com els bombers. Però han entrat en acció els elements de protecció passiva, l’equivalent als extintors o les sortides d’emergència. Quatre justícies europees ja han defensat els dirigents exiliats i han obligat el Tribunal Suprem a retirar les euroordres. Amb aquest antecedent les condemnes per rebel·lió acabaran anul·lades pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquesta protecció passiva no canviarà els governs instal·lats en la més crua «realpolitik», com es demostra en el tema dels refugiats o en el deute exterior de Grècia. Però constituirà una contradicció molt aguda, una infàmia, que ja ha afectat l’opinió pública europea. Les pallisses policials i l’empresonament a Espanya de líders democràtics per càrrecs de rebel·lió que els jutges alemanys, belgues, britànics i suïssos neguen, han canviat l’anterior imatge d’una regió rica i egoista que es vol independitzar per motius egoistes.
La percepció com a minoria pacífica agredida combatrà la idea d’un moviment que se salta per caprici la Constitució i les lleis espanyoles. L’existència del Consell de la República a l’exili, presidit pel President de la Generalitat cessat amb una aplicació anticonstitucional de l’article 155 de la C.E, assenyala Espanya com un Estat autoritari, amb importants restes de la dictadura franquista, que va iniciar el conflicte amb la sentència contra l’Estatut del Tribunal Constitucional. Una Espanya que s’ha negat a cap tipus de negociació per resoldre el conflicte constitucional. L’abús de la majoria espanyola sobre la minoria catalana no li ha deixat altre recurs que la via unilateral de la desobediència civil i la legitimitat democràtica guanyada a les urnes.
No és el mateix demanar la mediació per unes negociacions que portin a un Acord de Pau que el reconeixement d’un nou Estat. La petició d’una mediació internacional per un Acord de Pau no necessita haver superat el 50% dels vots; només el conflicte entre una majoria molt àmplia que demana un referèndum i un Estat que es nega a concedir-lo. La via unilateral de característiques gandhianes no només agreujarà les contradiccions entre legitimitat democràtica i legalitat constitucional a Espanya, sinó també l’antagonisme els principis del Tractats de la Unió Europea i la «realpolitik» dels seus governs. A més la cronificació del conflicte català pot portar el Regne d’Espanya un bloqueig polític com el que va patir la IV República francesa amb la guerra de la independència d’Algèria, com veurem en un altre apartat. Mentre govern espanyol i oposició es barallen per futileses i s’insulten amb Catalunya com excusa no s’afronten els problemes de fons com el finançament de les pensions, la precarietat laboral, els gravíssims problemes de l’habitatge, la caiguda de la natalitat, les inversions en noves tecnologies, la lluita contra el canvi climàtic, entre d’altres.
Els governs europeus no comprenen l’absència de converses entre el Govern espanyol i la majoria independentista els vuit anys de conflicte. En una roda de premsa de Pedro Sánchez a Berlín, amb Angela Merkel al costat, el President de Govern espanyol va reafirmar la seva voluntat de diàleg. Aquesta declaració revela una pressió europea en l’àmbit privat per resoldre el conflicte políticament; el govern socialista aparenta fer-ne cas. Tanmateix en els mesos vinents els dirigents europeus s’adonaran que ni un govern del PSOE, ni un del PP no estan en condicions de fer una oferta amb continguts reals. Constataran que els partits espanyols no podran tallar la dinàmica judicial espanyola amb els presos polítics; no podran reformar la Constitució; ni tan sols podran oferir un sistema de finançament propi a Catalunya, perquè les altres autonomies se’ls esvalotaran. Constataran que el règim monàrquic ha creat un ambient catalanofòbic entre la població espanyola que fa impossible la convivència en un mateix Estat i la resolució del conflicte sense la intervenció europea.
En aquestes condicions la via unilateral de la desobediència civil ha de demostrar que l’Acord de Pau és el més just i el millor per a la Unió Europea, amb menys costos que la cronificació del conflicte. Els seus dirigents han de ser conscients que sense negociacions sobre l’exercici de l’autodeterminació, la majoria del poble català es veurà abocada, com últim recurs, a continuar la via gandhiana. Espanya es veurà obligada a omplir les seves presons de dirigents elegits a les urnes i de ciutadans per imposar un Estatut que no ha estat votat pel catalans. Els països europeus han callat de manera vergonyosa davant la repressió policial i la destitució i dissolució d’un Govern i un Parlament democràtics. Segurament perquè el Govern Rajoy els va assegurar que serien seguides per unes eleccions que serien guanyades pels constitucionalistes. Ara tenen al davant la perspectiva d’un llarg conflicte que pot desestabilitzar en profunditat el quart Estat de la Unió. En canvi un Acord de Pau en que s’estableixin clarament les condicions de futur garantirà millor la estabilitat de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Pel que fa a la part financera Catalunya pot oferir un esforç per contribuir al pagament del deute de l’Estat espanyol tal com va fer la República Federal Alemanya per aconseguir l’autodeterminació de la República Democràtica Alemanya. La garantia catalana de contribuir al pagament de la part que ens correspongui del deute espanyol, si la ciutadania opta per la República, ha de comporta la continuació del nostre país en el mercat i de la moneda única i la total seguretat jurídica per a les empreses establertes a casa nostra. Aquesta perspectiva de continuar en la Unió Monetària facilitarà la victòria en unes corts constituents o un referèndum pactats.
Encara que els governs europeus excloguin d’entrada la possibilitat d’independència caldrà entrar en unes negociacions patrocinades per ells. Perquè, com en els Acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord, al final s’imposen els principis democràtics i la resolució del conflicte es va fonamentar sobre el consentiment de la població de l’Ulster. Aquest consentiment va exigir anul·lar la britànica Llei del Govern d’Irlanda de 1920, canviar la Constitució de la República d’Irlanda i fer un referèndum a l’Ulster. En el cas català també ha de fonamentar-se en els principis democràtics i no pas en la Constitució espanyola de 1978, que va quedar obsoleta des del moment que el Tribunal Constitucional va modificar l’Estatut votat en referèndum vulnerant el seu article 152.2.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!