Desobediència Civil fins un Acord de Pau: 9. Regeneració municipal i europea per la República

Les eleccions municipals i europees de maig de 2019 són una avinentesa per fer un salt vers la independència, implicant-hi els centenars de milers de ciutadans que s’han mobilitzat per la República. Aquest avenç té tres dimensions. La primera, incrementar els Ajuntaments amb majoria per la República per demostrar que no hem tocat sostre electoral i podem guanyar ciutats com Barcelona, Tarragona, Lleida i d’altres. La segona, impulsar la regeneració municipal, implantant les alternatives que són habituals als països europeus, com habitatges socials municipals, polítiques mediambientals, presència en les polítiques educatives, etc. La tercera, els municipis com una de les «estructures de resistència» per mantenir la desobediència civil fins assolir un Acord de Pau.

Els representants de l’oligarquia espanyola a Catalunya també plantegen les eleccions municipals com una batalla estratègica per revertir la seva derrota a les eleccions del 21 de desembre. Afrontaran les eleccions de Barcelona com una «operació d’Estat» amb la candidatura de Manuel Valls, ex-Primer Ministre de la República Francesa, Manuel Valls. El règim del 78 posarà al seu servei tota la parafernàlia de gabinets demoscòpics, de mitjans de comunicació, d’agències publicitàries, sense oblidar la guerra bruta. Els mitjans afins ja preparen el discurs de la por i la repressió que van caracteritzar la política de Manuel Valls a França i repetiran el model a totes les ciutats que els sigui possible. Manuel Valls és un exemple de «democràcia corporativa», d’executiu que es transforma de socialista republicà francès a liberal monàrquic espanyol, que posa les institucions democràtiques al servei de les grans corporacions empresarials, amb les portes giratòries com a sortida professional.

El moviment per la República Catalana no ha de tenir por a aquesta «operació d’Estat», però tampoc l’ha de menystenir. L’alcaldia de Barcelona i el de moltes altres ciutats que s’havien resistit al republicanisme ara són al seu abast. Per a assolir aquest objectiu han d’exposar el seu projecte de ciutat, el seu projecte metropolità, el seu projecte de país, inserit en un model d’Estat que va de baix a dalt. Les eleccions municipals són una altra gran avinentesa per demostrar que les preocupacions socials són el gran motor de l’independentisme; que la República no és un objectiu identitari d’una part de la ciutadania, sinó, tot el contrari, l’instrument imprescindible per implantar un nou projecte de ciutat per a tots els veïns. Enfront de la «democràcia corporativa» dels partits monàrquics, el moviment per la independència s’ha d’alçar com la «democràcia de la gent», de la gent dels barris, de la gent de les ciutats i dels pobles. Aquesta «democràcia de la gent» ha empès els nostres dirigents a acomplir el mandat democràtic fins al seu màxim compromís: la presó i l’exili.

La «democràcia de la gent» ha de combatre la rutina administrativa que imposen les nomenclatures dels partits. Aquest objectiu exigeix primàries obertes, amb molts debats sobre tots els problemes dels ciutadans, amb molts candidats, amb la participació de desenes de milers de ciutadans. Contrarestar «l’operació d’Estat» de les municipals exigeix candidatures republicanes unitàries i transversals. Perquè la unitat no només suma, sinó que multiplica. La unitat permet incorporar els milers de persones que no pertanyen a cap partit però que s’han mobilitzat i que són imprescindibles per plantar cara a les candidatures tipus Manuel Valls, i també per plantar cara als cacics dels partits del règim que porten dècades controlant alguns Ajuntaments gràcies a les seves xarxes clientelars.

Les primàries per formar una candidatura unitària són una gran avinentesa per trencar amb el model de partits que hem heretat de la transició espanyola. Uns partits tancats, controlats per una nomenclatura reduïda, on el debat d’idees i propostes sobre les ciutats i el país és mínim, en el que les direccions elaboren les llistes primant la fidelitat a la capacitat. És l’oportunitat de dinamitar l’esquema d’elaboració de candidatures que Alfonso Guerra va retratar amb la frase: «el que se mueve, no sale en la foto», és a dir en el cartell electoral. Si no som capaços de capgirar aquest model de partit i de confecció de llistes les promeses sobre la democràcia i el benestar de la futura República perdran credibilitat i els ciutadans pensaran que «les mateixes causes, els mateixos partits, produiran els mateixos efectes». Trencar les nomenclatures, les mentalitats i els interessos personals dels partits tradicionals no és fàcil, i necessita temps. Potser a aquestes eleccions no serà possible una candidatura unitària. Però, com a mínim, cada força republicana ha de fer autèntiques primàries seguint el models del Estats Units o de França. Les primàries obertes són la pedra de toc que diferencia la vella política de la nova. Com a mínim una formació ha de portar-les a terme, amb una gran participació, amb tots els debats als barris i sectorials. Com ha passat en altres països sempre ha començat una força a fer primàries obertes i el seu exemple ha obligat les altres forces a seguir-lo a les eleccions següents.

Les eleccions europees són una altra oportunitat per reafirmar la majoria per la independència. A la Unió Europea el paper del Parlament és subsidiari, perquè el poder real continua en mans del Consell de la Unió, per tant dels Estats. A més en ell, els eurodiputats catalans només hi podran fer un paper testimonial perquè els grans corrents ideològics europeus tradicionals (conservadors, democristians, liberals i socialdemòcrates) són intercanviables i estan estretament lligats als interessos dels Estats i dels lobbys empresarials. Els partits espanyols afiliats a aquestes famílies polítiques van donar suport a la intervenció del 155. Tot i així el moviment per la República ha de fer sentir la seva veu al cor d’Europa.

La Unió Europea travessa una gravíssima crisi que té múltiples facetes: el Brexit, la crisi dels refugiats de la Guerra de Síria i dels migrants que es juguen la vida al Mediterrani, les tensions amb Rússia a causa de Ucraïna i Crimea, la situació política i pressupostària d’Itàlia, els antagonismes estructurals entre els països centrals i els perifèrics de la zona euro, les amenaces a la democràcia dels governs d’Hongria i Polònia. La inhibició absoluta de la Unió Europea davant de les càrregues policials contra els votants de l’u d’octubre, davant l’existència de presos i exiliats polítics i davant la destitució d’un Govern i un Parlament elegits democràticament és una infàmia més d’aquesta paràlisi europea. Mostra l’esgotament del projecte de futur de les famílies polítiques europees tradicionals i de la generació actual de dirigents integrats en la «democràcia corporativa» europea. Jean Claude Juncker, el president de la Comissió Europea, és una figura emblemàtica de baix nivell polític i de lligam amb els interessos empresarials: com a Primer Ministre de Luxemburg va facilitar que les multinacionals només paguessin l’1% dels beneficis al seu país. Aquest absència d’un horitzó de futur dels quatre grans grups polítics europeus ha facilitat l’ascens de la ultradreta xenòfoba a la majoria de països europeus, que es traduirà en un pes més gran d’aquests grups a la propera legislatura.

Al fons d’aquesta degradació política s’hi troba la incomprensió del paper d’Europa en els grans reptes de la Humanitat del segle XXI que hem apuntat en parlar del procés constituent: el desequilibrat creixement demogràfic mundial, la globalització feta d’acord amb els dogmes neoliberals, l’impacte de l’activitat humana en la biosfera, etc. Europa dubta d’ella mateixa, titubeja del model democràtic i social que representa per a tota la Humanitat. Té enorme mancances i dèficits, però tot i així encara és el continent amb la democràcia més consolidada, amb un formidable desenvolupament econòmic, amb la major justícia social, amb l’Estat de Benestar amb transferència de rendes més gran de tota la Humanitat, amb les polítiques mediambientals més avançades, amb els nivells educatius i culturals més elevats. És un model que, amb els perfeccionaments que encara falten, s’hauria d’exportar amb orgull a la resta del món. En canvi la governança corporativa europe no creu en les pròpies realitzacions. Vol retallar l’Estat del Benestar perquè tem perdre la competitivitat en el mercat global, en comptes d’exigir la implantació de la nostra protecció social i mediambiental a la resta de països del món. Proclama els grans principis democràtics, però no els exigeix a països com Turquia o Aràbia Saudita. Al seu interior permet que el Regne d’Espanya abusi de la seva força contra un poble indefens com el català.

En aquest sentit el moviment per la República, amb la seva enorme capacitat de mobilització i amb la seva capacitat de resistència pacífica a l’opressió, esdevé un model a seguir arreu del continent per implantar de nou la «democràcia de la gent» enfront de la «democràcia corporativa que s’ha apropiat de les institucions i els governs arreu d’Europa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *