Versió al català:
“Puedo escribir los versos mas tristes esta noche...”
Pablo Neruda
No pretenc, ni de bon tros, ser cap traductor professional. Sovint, però, només com un joc, com qui fa un trencaclosques, em poso traduir poemes —meus o d’altri— dintre les possibilitats que el coneixement d’algunes llengües— ben limitat, d’altra banda, tant en el nombre com en el domini— em permet. És un exercici, complicat —sobretot quan es tracta d’un sonet, per exemple però, a la vegada, molt i molt gratificant.
Fins ara, llevat de fer-ho al castellà i al francès, amb una selecció d’alguns poemes propis —circumstància en la qual allò del?traduttore, traditore” no genera cap mala consciència— he gosat també fer-ho, ai! amb poemes d’altrí, fins i tot amb alguns dels considerats “grans poetes de la humanitat”: Pessoa, Pavese, Auden, Rimbaud…
Avui, “Dia internacional de la poesia” —diuen— em permeto sumar-m’hi amb la versió que he fet, a la nostra llengua, delconegut poema XX de Pablo Neruda.
Segurament, més d’un em direu que perquè traduir al català un poema escrit en una llengua que la majoria de catalans coneixem i que, per tant, podem llegir tal com l’autor el va escriure. Miraré de defensar-me amb dos arguments: el primer, perquè, tal com us he dit, no es tracta de res més que d’un simple joc literari, intim, personal…. i, en segon lloc, perquè no tots els catalans—fet que, malauradament, oblidem sovint— tenen coneixement de la llengua castellana: En aquest sentit, doncs, permeteu-me que dediqui d’una manera especial aquest intent de traducció que ara us ofereixo —i que Neruda segurament ja em deu haver perdonat— als germans catalanoparlants de la Catalunya del Nord i de L’Alguer. Per exemple.
I res més. A tots i a totes, bona primavera!
Jm.
.
PABLO NERUDA
POEMA XX
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: “La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como esta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque este sea el ultimo dolor que ella me causa,
y estos sean los ultimos versos que yo le escribo.
POEMA XX
Puc escriure el poema més trist aquesta nit.
Escriure, per exemple: La nit és estrellada,
i tremolen els astres, blavísims, allà dalt..
L’oratge de la nit gira pel cel i canta.
Puc escriure el poema més trist aquesta nit.
Jo la vaig estimar, i ella també, a vegades.
En nits com ara aquesta la vaig tenir entre els braços,
Vaig besar-la tants cops sota el cel infinit…
Ella a mi em va estimar. A voltes, jo també l’estimava.
Qui no hauria estimat aquells seus grans ulls fixes?
Puc escriure el poema més trist aquesta nit.
Pensar que ja no és meva! Sentir que l’he perduda!
Sentir la nit immensa, més immensa sense ella.
I el vers cau sobre l’ànima, com, sobre el prat, el rou.
Què hi fa que el meu amor ja no pugues guardar-la?
La nit és estrellada, i ella ja no és amb mi.
Una nit que emblanquina ara els mateixos arbres.
Nosaltres, els d’ahir, ja no som els mateixos.
Ja no l’estimo. Es cert! Però com vaig estimar-la!
Parlant, cercava el vent per tocar-li l’oïda.
Ara deu ser d’un altre. Com abans dels meus besos.
El seu cos clar, la veu, el seus ulls infinits…
Ja no l’estimo, es cert, però potser l’estimo.
Sol ser tan breu l’amor i i és fa tan llarg l’oblit!
Perquè en nits com aquesta la vaig tenir entre els braços,
l’ànima no se’m conforma amb haver-la perdut.
Encara que aquest sigui l’ultim mal que ella em causa,
i aquest siguin els últims versos que jo li escric.
. Pablo Neruda
. (Versió al català de Josepmiquel Servià)
M’ha agradat tant retrobar notícies teves. M’ha sorprés la traducció, a les primeres ratlles ja hi trobava “peròs”. Me la savia quasi de memòria en castellà. Però, poc a poc he avançat en la lectura del poema en català i m’ha fet ben bé el mateix efecte. És un molt bon poema. Felicitats. M’agradaria inercanviar quatre ratlles amb tu.
FELICITATS M´HA ENCANTAT I A MÉS RETROVAR-TE D´ALGUNA MANERA…