Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

Jo diria, que les “Consultes populars sobre la Independència”, al marge del seus resultats, sortosament favorables als qui som independentistes, ha estat la constatació de dues coses: La primera, la gran, singular, capacitat del nostre poble, per dur-les a terme amb un civisme, una capacitat d’organització i un rigor i una seriositat exemplars —tot complementat, a més, amb una dimensió lúdica i festiva de no menys exemplaritat. 

La segona —i és aquí, on voldria traçar la ratlla delsubratllat— la irrupció, pacífica però potent, d’això que hem v meu  ingut a dir-ne la “societat civil” com a protagonista, cada vegada més creixent, dels afers públics de casa nostra, la qual cosa implica superar l’estretor de mires de tants polítics, ai! professionals, i el vol gallinaci que presenta, d’uns anys ençà, la retafila dels partits i d’institucions polítiques, anquilosades i porugues d’anar més enllà dels seus propis interessos personals i de partit. 

I quins són els fonaments d’aquesta por, d’aquesta anquilosament tan perniciós? Entre altres, d’una banda, la manca de llistes obertes en els processos electorals, llistes que determinarien, sens dubte, un acostament important i progressiu de l’elegit als electors. D’una altra, la centralitzada i controladíssima confecció de les esmentades llistes per part de les directives centrals de cada partit i no per part de les seves bases territorials o sectorials, prèvia manifestació individual de la voluntat  de ser elegit (Sigui dit, de passada i esperançadorament, que  el més jove dels nostres partits parlamentaris ja ha començat a caminar en aquest sentit) 

Un fet, aquest del control —quan no el dictat— de les llistes des de la cúpula, que determina la impossibilitat de votar lliurament i segons la pròpia opinió i consciència a les sessions parlamentàries —encara que un pensi sobre aquell tema radicalment el contrari— en haver d’acatar això tant esterilitzador que es diu la “disciplina de vot”, és a dir l’obligació que tots i totes hagin de manifestar-se al dictat del portaveu del propi grup, com si fossin els àngels de l’Apocalípssi: Amén, amén, al·leluya! o xais d’un mateix ramat, sotmesos — sense personalitat ni criteri propi, al xiulet del seu pastor. Perquè, ai de qui contravingués l’ordre donada! Sens dubte rebria el més letal cop de gaiato: no figurar mai més en cap llista, o figurar-hi en un lloc sense la més mínima possibilitat de triomf. I alguns, de què i com viurien sense el carnet?

Tot això, i altres coses, han determinat un progressiu i perillós distanciament del poble, teòric elector, dels que se’n anomenen emfàticament els seus representants. I, si dic, perillós, és perquè, en cas que continuï, com és ben previsible,  la deserció pública de tants ciutadans a l’hora de votar, pot acabar deslegitimada —amb conseqüències tan imprevisibles com temibles, la mateixa democràcia que tants esforços i sacrificis va costar aconseguir per part d’aquest mateix poble, ara indolent i desil·lusionat.

Al costat d’això, però, sembla que està naixent, per satisfacció d’aquells que ja havien abandonat tota esperança, una nova onada de reivindicació popular sòlida i entusiasmada, que, si continua amb el mateix dinamisme d’ara i deixa de cometre d’una punyetera vegada l’enorme error de la divisionitis, mal endèmic de la política sobiranista catalana: jo sempre dic que un dia en Lopez se’ns separarà d’en Tena— i, per altra banda, els polítics continuen ancorats dins els cercle viciós (mai tan ben dit) de les seves pràctiques autistes, s’imposarà un tsunami —en aquest cas, positiu,—de llibertat i de dignitat que saltarà per damunt del “professionals de la política” que, aquesta vegada, ja difícilment podran evitar *.

I dic aquesta vegada perquè no és pas la primera que els polítics “professionals” tallen la dinàmica d’alliberament,  de de democratització real i d’il·lusió col·lectiva emanada i protagonitzada pel poble. 

Per combatre els últims espeternecs del  franquisme, els catalans, fa anys, vam saber aplegar-nos en una gran organització popular que integrava gent de tots els indrets del país i de totes les famílies ideològiques democràtiques: l’Assemblea de Catalunya. Aquesta organització no tan sols assolí, entre uns perills que ara ja no hi són, unes determinades conquestes mínimes: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, sinó que generà també una dinàmica nova, una nova dimensió coral de la política que, malauradament, quedà estroncada ja en la primera fornada democràtica de diputats i senadors electes”, .L’”Assemblea de Catalunya”, per tant, no morí de mort natural, ni tan sols d’esllanguiment. L’Assemblea, el seu esperit i tot el molt que encara és podia esperar d’ella, va quedar frenada —ara ja hi som nosaltres! —se’ns repetia— davant l’arribada d’una cosa que en digueren “la classe política” —el seu nom ja ho diu tot!— que el primer que feu va ser pactar, a la baixa, amb els reformadors de la mateixa dictadura que en nom del poble i amb el poble havien combatut, i desmobilitzar, de sobte, tot aquell gavadal d’il·lusions, d’associacions i de persones, conegudes o anònimes, que, des dels més diversos indrets del país i des del més diversos angles ideològics democràtics, tan generosament —i tan arriscadament, moltes vegades—  havien treballat per dignificar-lo.

I ara encara podem veure amb tristesa com aquesta “classe política”, tan ben arrepapada als setials del poder —poder?— continua incongruent i poruga com sempre. D’una banda, sovint fa verbalment seus —quina barra!— els diferents triomfs de les noves iniciatives populars, ja sigui en manifestacions multitudinàries, a les quals, amb afanys de protagonitzar-les, s’apunta a darrera hora, ja sigui  elogiant unes “consultes populars” que no han organitzat. Això si no les han, d’entrada, combatut.

Algun partit, fins i tot, ha caigut en la ironia de votar —ostensiblement— al carrer a favor d’allò que, quatre dies  més tard, obligaria —també ostensiblement—  a votar en contra al Parlament, que es allí on té eficàcia.

Algun altre, davant la negació rotunda al pagament d’unes xifres multi milionaries que l’Estat deu a Catalunya, fent el cínic paripéde votar al senat a favor d’aquest pagament —conscients que  allí no hi tenien majoria— per, quatre dies més tard, votar-hi en contra al Congrés de Diputats conscients que allí el seu vot si que hi és decisiu. Però, es clar, no fos que, ni que fos una sola vegada, es contrariés a l’amo i aquest s’enfadés.  Vergonya, cavallers, vergonya!

Esperem que aquest nou esclat d’il·lusió col·lectiva que va iniciar-se un 13 de setembre a Arenys Munt i que durant un any i mig, ha recorregut, triomfalment i divertidament, els punts més variats de Catalunya, s’imposi d’una vegada per totes, pacíficament i democràticament, a  la incongruència i la covardia de tants dels nostres polítics professionals, i que les seves formes encartonades i estèrils és vegin definitivament superades per unes altres de més fresques, més imaginatives i més eficaces que ens permetin aconseguir ben aviat el país ric, digne i lliure que desitgem i necessitem.

.                                                                      Josepmiquel Servià

* Aquest article va ser escrit. a petició de la revista “infogai”, alguns dies abans que es produïssin les magnes —i polèmiques— concentracions humanes en diferents places públiques de Catalunya i de l’ estat espanyol.