PARÈNTESI
Ja hi és. M’espera. Contrastant amb el seu discret color cendrós i el seu silenci -perquè mai li capto una piulada-, es deixa veure ostensiblement fent girs continuats sobre la tanca que limita amb els veïns, a un pam del punt on li deixo unes engrunes. Clarament em reclama el berenar: es l’hora d’interrompre la lectura.
Es veu que s’anomena cotxa fumada, l’ocellet. Un nom que he conegut fa només uns mesos i que, malgrat suggerir imatges de carboneres i calius, designa un animaló molt espavilat que, mentre m’espera, practica una curiosa flexió de potes, com si es preparés per fer un salt d’alçada, amb un moviment ràpid però intermitent que li confereix una gracilitat natural, no estudiada.
Traspasso la porta i comença el joc: s’aparta uns metres fins a la teulada propera o, jugant a “agafa-amaga” (o a “cuit i amagar”, si voleu), s’endinsa en l’espessa verdor del taronger, esperant que jo li posi el plat a taula i ocupi la meva posició en el joc -que ella ignora-, perquè torno al mirador des d’on l’observo: la cortina que m’encobreix de la seva mirada i que separa el seu berenar del meu llibre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!