CONTRASTOS VATICANS
És incontestable que l’arribada de Jorge Mario Bergoglio al soli de Pere va iniciar una etapa amb noves maneres de fer. Des del primer dia ja com a nou papa -ara fa una dècada- ens sorprengué anant a pagar la factura de l’hotel on havia pernoctat la nit anterior, deixant ben clar com va allò de “al cèsar el que és del cèsar…”. Una mostra d’exercici pràctic i exemplar en el món civil o seglar.
Però en els àmbits vaticà i eclesial, que són els que realment tenen importància, aquest home ha portat i segueix portant a terme canvis en els que hi pren part ell personalment i que els nostres ulls mai havien vist. El primer fou adoptar com a nou papa el nom de Francesc -el pobre d’Assís-, indicant amb aquest gest que els pobres serien presents sempre en el seu dia a dia. Cada any, per Setmana Santa, va a una presó romana i, agenollat, renta els peus d’uns presos, evocant el gest de Crist amb els seus deixebles i, alhora, donant una mostra d’humilitat, més significativa atesa la seva edat i estat delicat. Quan havíem vist abans un papa actuar així?
Francesc, innovador més que no pas renovador, ha abordat canvis importants: de portes endins, entre la cúria -segurament reticent a canvis; de cares enfora, ha tingut la valentia -o habilitat- de viatjar a països controvertits i ha fet esforços per la pau al món. Darrere la seva aparent quietud i tranquil.litat hi descobrim una ment molt activa, un home molt preocupat pels pobres, pels conflictes del nostre món i pel medi ambient. És un home que ha trepitjat carrer, que pujava al metro o a l’autobus quan vivia a Buenos Aires, que visitava barris obrers i humils.
I en aquesta tarda de Divendres Sant, durant la cerimònia litúrgica retransmesa per televisió des del Vaticà, s’hi observa una novetat més del papa i del seu nou estil: davant de tota la porpra cardenalícia i episcopal -un mar de vermell que no m’impedeix recordar les passarel.les que Fellini va rodar per a la seva pel.lícula “Roma”-, la reflexió la pronuncia un home gran, amb barba, amb el característic hàbit dels franciscans i cenyit amb el cordó de nusos, marcant amb els seus oients un ostensible contrast, que també em porta una visió estranya: la sumptuositat del temple que acull la cerimònia resulta sobrera davant la vestimenta senzilla del frare. Un impacte semblant -penso- potser va veure el frare agustinià Martí Luter quan va anar a Roma no precisament a fer turisme, sinó a veure com es vivia a la cúria romana del seu temps.
Sortosament, aquest papa, torno a dir-ho, practica amb intel.ligència els seus gestos i va posant, pas a pas, les coses al seu lloc.
7 abril 2023.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!