Al fons, a l'esquerra

En Vicent Partal explica a l’editorial d’avui que possiblement el referèndum es faci en format d’eleccions el 2014.  no serà així amb (quasi) tota seguretat.

Quines candidatures hi hauria en aquest referèndum-eleccions? Tots els independentistes s’unirien en la mateixa? Se’m fa IMPOSSIBLE d’imaginar a les CUPs a la mateixa candidatura que CiU o fins i tot que ERC. I què passa amb els partits pels quals la independència no és central o, fins i tot,. en són contraris? O sigui, què passa amb el PSC i ICV?. S’afegirien a una candidatura independentista? Evidentment, no. Però cal pensar que aquests partits rebrien vots al referèndum-eleccions. Com comptabilitzem aquests vots? Estem d’acord que hi ha votants socialistes o ecosocialistes que podrien votar sí en un referèndum però no amb la suficient vehemència com per a deixar de votar PSC/ICV perquè aquests partits siguin contrari a la independència o no hagin establert una posició oficial. Però quants suposen aquests electors del total de vots que recolliria el PSC/ICV? Així doncs, caldria comptar els vots del PSC+ICV al cistell dels vots en blanc o, pitjor, dels vots negatius? L’independentisme es pot permetre el luxe de no comptar tots aquests vots? Es pot proclamar la independència amb, posem, 75 diputats (CIU+ERC+CUP)? I si surt que no al referèndum-eleccions, què fem? Tornem a convocar unes noves eleccions, en aquest cas autèntiques, per governar el país els propers quatre anys?

Les coses són molt més complicades. Tan complicades que són gairebé impossibles. Ara bé, si hi ha camí amagat sota la neu. Si hi és, passa perquè abrumadorament la ciutadania de Catalunya reclami la independència. Si és així, qualsevol mecanisme serà bo i serà evident. La independència serà una conseqüència necessària del desig massiu de la ciutadania, no del mecanisme triat per proclamar-la. Per tant, molt més important que el procediment especific és convéncer als ciutadans de Sant Adrià del Besòs que per a ells també serà bo que Catalunya sigui independent. Que la Catalunya independent també parlarà castellà (i, en particular, que el castellà s’ensenyarà a les escoles com ara i serà cooficial). Que independitzar-nos de l’estat espanyol no vol dir trencar amb Espanya sinó parlar amb Espanya d’igual a igual idefensar els nostres interessos (els de tots els catalans) de manera millor que no fa Espanya. Que gràcies a la immersió lingüística els fills dels immigrants de Sant Adrià han pujat a l’ascensor social. Que ells són una part fonamental de la societat catalana. Que comparteixen més neguits i problemes amb l’independentista d’Olot que amb el nacionalista cridaner madrileny. Que el seu cor batega a Catalunya. Que són protagonistes de la realitat de Catalunya. Que progressem junts o ens afonem junts. Que un castellano-parlant, com el sr. Montilla (però competent, si és possible), pot ser i ha de ser president de la Generalitat. Que els estimem i que ens estimen. I, encara més important que tot això, que ens mirin als ulls i sàpiguin que el que els diem és CERT.

I, per fer tot això, el sr. Artur Mas hauria d’anar quatre dies per setmana a Sant Adrià del Besòs i a Santa Coloma de Gramenet. Cada setmana. Cada setmana des d’ara fins el 2014. És l’únic camí cap a la independència. L’únic camí. L’únic possiblee. Però sembla que el sr. Mas i el sr. Junqueres, en lloc d’això, estan més interessats en els procediments. Els procediments que els portaran, que ens portaran a tots plegats, a la derrota. Una més.  Perquè mai, mai, mai proclamarem la independència amb 75 diputats. I, senyors meus. Això és el que tenim a hores d’ara.