Xavier Romeu: escriptor, militant, amic
Com va dir amb encert Joan Rendé, al Simposi en memòria de Xavier Romeu, la gràcia de la desgràcia de morir jove és que sempre romandràs jove i tothom et recordarà així. Tenia 41 anys quan un accident de cotxe li va segar la vida, en la matinada del 12 de juliol de 1983. Una vida de teatre, de novel·la, de viatges, d’amors, de lluites…
Tots pensàvem, al Simposi, com hauria estat el Xavier, si hagués continuat vivint. Hauria escrit i adaptat més obres de teatre? Hauria fet noves narracions i novel·les? Hauria seguit la carrera de professor universitari a Tarragona? Hauria publicat nous treballs lingüístics? Continuaria publicant articles com a “assagista del moment”? Seguiria fent traduccions? Pere Meronyo va dir, en un apuntament al seu blog, l’any 2009, que “Xavier Romeu va poder ser (…) el gran líder que el PSAN podia tenir a la Catalunya central (la Catalunya estricta)”. És ben probable que així s’hauria esdevingut. Si més no, així l’imaginàvem molts militants independentistes, no només del PSAN.
Ja era tot un dirigent, sense un bri de vanitat, en el seu ovacionat parlament, la Nit de Santa Llúcia del 1975, quan va rebre el premi Víctor Català per La mort en punt. O quan va prologar i editar el conjunt de les ponències i comunicacions del debat sobre els Països Catalans, celebrat l’octubre del 1976. Després, va ser el presentador del primer gran míting independentista, l’11 de setembre del 1977, a la plaça de Santa Maria del Mar, vora el Fossar de les Moreres. Va intervenir al Primer Congrés del PSAN, l’abril del 1978, desenvolupant la línia cultural del partit. Va encapçalar la llista electoral del BEAN per Tarragona, el 1979. Com a membre dels CSPC, juntament amb Lluís M. Xirinacs i Salvador Casesnoves, el 9 de maig del 1979, negociava amb la policia duanera francesa el pas dels set autocars que volien anar al judici a Manel Viusà, a Paris. Va dirigir la modernització i l’obertura de la revista LLUITA, a partir del 1980. També el trobem al davant del bloc independentista, al centre de la pancarta, en la gran manifestació contra la LOAPA, el 14 de març del 1982. I ens va deixar inacabat el seu estudi sobre la qüestió nacional en Rosa Luxemburg…
Trenta anys després de la seva mort, podem ben dir que l’independentisme català és deutor de la seva obra i de la seva lluita, perquè no és habitual que un intel·lectual de la seva vàlua prengui el nivell de compromís que ell va assumir.
El vaig acomiadar, al cementiri de Sant Pere de Riudebitlles, amb aquests versos:
Com en Ramon Muntaner, cavaller,
ciutadà dels Països Catalans,
allà on anaves feies germans
parlant un català just i planer.
Et deies Xavier Romeu i Jover,
valencià entre valencians,
així ho volies, ara i abans,
i així ho seràs, amic vertader.
Company, amic, germà, el teu alè
que tant necessitàvem per lluitar
haurem de retrobar-lo, no ho sé,
si a les muntanyes, al vent o a la mar.
Del teu record el combat serà ple
i això ningú no ens ho podrà furtar.
Beneixama, 12 de juliol de 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!