Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
La revolta democràtica que proposa Esquerra
De la necessitat, fer-ne virtut. Esquerra s’ha aplicat la dita. Després de totes les adversitats polítiques (i alguna de personal) amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els republicans tenien un marge de maniobra reduït. Menyspreats i traïts per Zapatero i Mas la tarda-vespre-nit del 21 de gener de 2006 a La Moncloa, tastaven la decepció, indignació, malestar i ràbia pel resultat més amarg de les aliances amb els socialistes espanyols i catalans i les complicitats reivindicatives amb els nacionalistes catalans. Tot s’ensorrava. El sostre ambiciós de l’Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya, amb el suport del 90% dels diputats, s’enfonsava. Ni finançament, ni competències, ni nació. El somni d’un Estat plurinacional i federalista s’esfumava i tornàvem al malson del pactisme català de tota la vida i a la retallada constant del poder centralista.
Un cop superada la patacada, i després d’un reguitzell de crisis, escàndols i pressions de tota mena cap a la direcció dels republicans, en el pitjor context polític possible, amb aquesta Catalunya convulsa i desconeguda en què vivim, resulta que arriba l’hora de la veritat: sí, no, blanc, nul o abstenció. Vostè tria. Els partidaris d’aquest Estatut (esplèndid i meravellós, segons ells) tenen el vot decidit, anunciat i amb campanyes publicitàries en curs per fer-lo triomfar. El propòsit del PSOE, el PSC, CiU i ICV-EA -a més del PNB i el BNG, malgrat alguna suau discrepància interna- és que el “sí” superi el 50% en el referèndum del 18 de juny. L’operació, coordinada políticament entre socialistes i nacionalistes, està en la fase de llençament. Les enquestes publicades les últimes setmanes formen part del clàssic pre-escalfament. La gent, esgotada de l’Estatut, i confosa per les anades i vingudes del Govern, necessita incentius mediàtics i publicitaris per arrossegar-se fins a l’urna. La sociovergència, amb tots els seus resorts, treballa en favor d’un “sí” que requereix preocupantment de massa incentius aliens al que seria una simple lectura del text aprovat el 30 de març de 2006 al Congrés dels Diputats [aquí teniu el pdf].
Ahir, després de moltes especulacions i estira-i-arronses en l’àmbit del sobiranisme, li tocava triar a la direcció d’ERC. Sí, no, blanc, nul o abstenció. I llavors és quan els republicans fan allò que més indigna i desconcerta als que pontifiquen què és i què no és políticament correcte, què s’hi val i què no. Esquerra opta “preferentment” pel vot nul, sense desligitimar el no i el blanc. Aquestes dues últimes opcions són les úniques que poden frenar la victòria del sí. Si la suma del no i dels blancs supera el sí, l’Estatut es tomba. Encara que la participació sigui inferior al 50%, tant li fa. En canvi, el vot nul no és vàlid en l’escrutini. Es compta, però en cap cas disposa de percentatge de vots respecte els vàlids emesos. Per tant, qui vulgui realment fer fracassar l’Estatut que voti no o blanc (sense papereta). Qui vulgui emetre un missatge de rebuig, malestar i insatisfacció, té l’opció que proposa la direcció d’ERC. Ja està en marxa una campanya per difondre milions de paperetes amb el missatge “Sí a l’Estatut del Parlament. Som una Nació” (o similar) perquè aquells sobiranistes decebuts amb el resultat final del culebrot estatutari de dos anys puguin desmarcar-se mantenint l’equidistància entre el no i el sí i, al mateix temps, sense invalidar que guanyi un o l’altre.
Les primeres reaccions contra la resolució de la cúpula d’Esquerra no s’han fet esperar. I les que vindran. La sociovergència ha respost, ràpida i gairebé coordinada, a través de Montilla i Mas. Maragall no s’ha pas quedat curt i ja parla d’engany. El ministre troba que els socis republicans gràcies als quals el PSC manté el poder a gairebé totes les institucions del país són immadurs. Piqué i Bosch també s’han afegit a les veus crítiques amb la decisió d’ERC.
L’invent estrany amb què ERC ha sorprès la “gent d’ordre”, la generació de la transició bàsicament, aquells que no conceben una certa irreverència democràtica, la capacitat de sorpresa o mobilització, és una nova amenaça. Tenen el fantasma del 18-F encara fresc a la memòria. Anit, Carod es preguntava amb la Terribas de què tenien por els partidaris del sí. Per què tant nerviosisme, si al capdavall el nul no compta i l’únic que fa és deixar jugar i competir els partidaris del sí i els del no. O fan teatre (Montilla és partidari del tripartit, malgrat tot, però tampoc se li ha de notar massa) o no estan gaire segurs.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sr. Saül Gordillo, només té un defecte vostè, incorregible per cert, i és que no és una dona, per que si ho fos, llavors ja seria el summum de la perfecció. Moltes felicitats, és un autèncitc plaer llegir-lo cada dia. Salut i endavant.
Anton Salvat
l’Aleixar -El Baix Camp-
I no impideix votar NO lliurement. Per que sense apostar clarament pel NO, recolça al mateix temps el NO a aquest Estatut mutilat.
Per què si havera estat per ERC, havera incorporat tanmateix a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el propassat 30 de setembre, el dret de decidir o d’autodeterminació.
votem NO i tornem a començar, versió a la Basca, no versió cagats o morts de gana de la oligarquia catalana.
Per cert ERC em sembla que a les properes eleccions et votaran els fantasmes, bona nit i tapat que fot fred.
votans traicionats per ERC votem al partit del canabis i que vegin el que és un partit d’esquerres.
Independència i Revolució.
Parte Oficial de guerra correspondiente al 27º de Abril de 2006, II Año Triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas Nacionales sus últimos objetivos militares. EL ESTATUTO HA TERMINADO”. La Moncloa, 27º de Abril de 2006. Año de la Victoria. EL GENERALÍSIMO: Zapatero
Benvolgut Saül,
Estic totalment d’acord amb el teu escrit, excepte en un punt. En que CiU va traïr a ERC. Que jo sàpigui, CiU i ERC no tenen cap pacte establert, per tant no hi ha traïció. I si et refereixes a "les complicitats reivindicatives amb els nacionalistes catalans", només et vull recordar que aquestes complicitats la primera que se les va carregar va ser ERC quan va preferir el tripartit al pacte que li proposava CiU. Tot això ho apunto amb ànim de ser fidel a la veritat tal com jo la veig, sense voler ser partidista. De fet, jo votaré nul, fent cas d’ERC.
Això em fa pensar que ERC es pren el tema com un joc, i no decideix el vot pensant en el país, sinó en una estratègia de partit on la qüestió és "mantenir l’equidistància
entre el no i el sí", sense "invalidar que guanyi l’un o l’altre".
Debatre sobre "què és i què no és políticament correcte, què s’hi val i què no" és desviar el focus. L’efecte d’aquest referèndum és real per al país: Ens empassem un estatut nou o un estatut vell. Si us plau, responsabilitat: Quin ens convé més ? És la pregunta.
He confiat en vosaltres. Haurem de viure amb les conseqüències del referèndum. Si us plau, ERC, deixeu de jugar i doneu el vostre punt de vista. La gent del carrer no coneixem les conseqüències d’una hipotètica crisi deguda al rebuig del nou estatut. Podrieu començar explicant com veieu un futur en cas de NO i en cas de SI. Tant us ha canviat la poltrona ?
Per cert, de moment jo penso votar NO.
Albert
Com ha canviat Esquerra i els que votem (votàvem?) a Esquerra. On han quedat les "coses clares", el "parlar clar", la política dels principis i l’"altra manera de fer"? Ara votarem perquè ens anul.lin el vot, per no confondre’ns amb el PP i per no perdre els càrrecs al govern. Mare de Déu.
Us recomano efusivament l’article de Salvador Cardús a l’Avui d’avui (http://www.avui.cat/avui/diari/06/abr/28/186633.htm). Jo no ho sé dir millor.
Ah, i per cert. Votaré NO.
Fa vergonya que tirin per la tangent d’aquesta manera, per no reconeixer que aquest estatut es millor que el del 79. I es clar, ells volen mesurar quina forca electoral encara tenen i no volen que els seus "no" es barregin amb els del PP. De resultes, ara s’apuntaran tots els vots nuls, els blancs, les abtencions i uns quants "no". A partir d’ara, que no diguin mes que els altres usen l’estatut de manera partidista. Qui mes que ells l’han utlitzat!
Com al joc de les cadires, s’han trobat que el "no" te amo des del primer dia: el PP; el "si" tambe el te. I ells? doncs s’han quedat de peu i per aixo munten el numeret.
a) és més de la generació de la transició Carod que Mas.
b)CiU ha traït ERC? Sisplau, s’han traït tots a tots, això ha estat sis a traició. Han sortit amants i enganys de sota el matalàs, del fons de l’armari…
El vot nul polític o constructiu (a favor de la nació, l’estatut del parlament, la independència, etc.) no em sembla una mala sortida des del punt de vista conceptual. El problema del vot nul no és de legitimitat democràtica o poca maduresa com diuen els sociates o cyu. El problema, des del meu punt de vista, és si s’aconseguirà vehicular a través d’ell el vot de tots els que estem descontents amb l’estatutet. Hi ha molta gent que encara diuen que pensen votar NO (les mateixes JERC, sense anar més lluny). Si el NO tingués possibilitats de guanyar, jo hi estaria d’acord, però encara no ha arribat aquest moment. L’objectiu hauria de ser un referendum (que tindrà una participació baixa) amb un 30% de vots nuls.
En al resolució de l’Executiva Nacional del 27 d’abril no hi h cap proposta de revolta democràtica sinó un compromís entre els que donen el procés de l’Estatut "dat i beneït" i volen continuar en la política com si res hagués passat, ("bussiness as usual") i els que creuen que aquest passotisme és inacceptable, que cal portar la batalla fisn el final per dignitat. Que cal provocar la convocatòria d’eleccions anticipades per tal de que sigui el poble el que proporcioni una nova correlació de forces, alhora que no es pot continuar donant suport al PSOE i el seu Presidente de Gobierno que no compleix les seves promeses.
Ja veig que serà molt i molt difícil arribar a una posició única davant de l’estatutet mutilat. Jo ja fa dies que estic més decidit que mai pel nul. No vull votar que no per dos motius:
– per no barrejar-me amb els espanyolistes. Al final donaríem la sensació que som dos extrems més o menys similars que sempre estem en contra de tot, a més que n’estic segur que el vot sobiranista del no acabarà sent atribuit a l’espanyolisme i en sortiran triumfadors personatges com Vidal-Quadras o Boadella.
– en el fons, l’estatut és un avanç molt petit, però un petit avanç… El meu vot no és contra aquest petit avanç, sinó contra el sistema que l’ha retallat i ha fet que un avanç considerable hagi quedat en aquesta misèria.
Em sembla que un vot nul unitari entre els sobiranistes seria el millor, el vot nul sempre ha estat gairebé inexistent en totes les eleccions i si s’arribés a un gran percentatge, per exemple un 15% o més, seria una gran sensació, es veuria que les coses estan cambiant.
No em sembla mala idea el lema d’ERC. Ja sé que per molts independentistes, l’Estatut aprovat pel Parlament és poc, però és que és el que entre tots vam fer. Era el màxim possible en aquell moment. Si hagués estat possbile una constitució en comptes d’un estatut, s’hagués fet, però el màxim que permetia en aquell moment la societat catalana era allò, per tant si creiem que en el nostre dret sobirà a decidir, allò és el que va decidir la nostra nació. I en el fons, era un pas… estava redactat amb una solemnitat pròpia d’una constitució i d’un país que es governa a si matex…
Tot i així, quaselvol altre lema com el de la independència em sembla bo. Al final, segur que tots els que votem nul serem independentistes, així que gairebé qualsevol vot nul porti el lema que porti es pot considerar pro-independència.
Em sembla una bona forma de votar en contra del sistema establert i no restringir-nos al sí, no i blanc imposat per ells.
No es pot estar sempre als peus del partit. ERC ha fet una cosa indefensable, fins al punt que CAP dels opinadors orgànics d’ERC l’ha defensada (Bofill, etc). Ben al contrari: els torpedes de Cardús contra la decisió d’ERC son dels que fan història.
És tan indefensable, el que proposa la direcció d’ERC, angoixada per haver de decidir, que no ho defensen ni els militants d’ERC. A hores d’ara, les assemblees ja deuen haver tombat massivament la folla i estúpida proposta de si pero no sino tot el contrari.
El que toca decidir, sense amagar el cap sota l’ala, és si volem l’Estatut del 79 o agafem auqets nou i l’expremem al límit. Jo entenc i respecto els que votin que no; pero jo votaré SÍ. Perque crec que cada passa endavant que fem no es perd. SÍ AL NOU ESTATUT, SÍ A CATALUNYA, SÍ A ARTUR MAS.