Saül Gordillo www.saul.cat

Què volieu que diguéssin les bases d’ERC? Doncs que no i mil vegades no al pacte de La Moncloa Mas–Zapatero per aigualir l’Estatut aprovat pel quadripartit el 30-S al Parlament de Catalunya. La militància republicana està envalentonada. Estratègicament, ERC té poc marge de maniobra. El PSOE no els ho ha posat fàcil, i als socis del tripartit (PSC i ICV) i al principal partit de l’oposició (CiU), li sobren ganes de col·locar el partit de Carod i Puigcercós en un compromís.

Dels primers, es pot entendre que és una pressió perquè el tripartit vagi unit al referèndum de l’Estatut demanant el sí. Del segon, només es pot esperar oportunisme per intentar dinamitar el tripartit i, de passada, revenja. La revenja pel pacte del Tinell, que va ser la manera com ERC va marginar la federació nacionalista del poder, havent guanyat (en escons i contra pronòstic) les eleccions al Parlament. Hi reflexionava ahir Salvador Cardús en aquest article, titulat "Més enllà del ressentiment. La ruptura sentimental del catalanisme polític". Cal llegir-lo.

ERC no baixa del burro (català)

Ahir al matí, la direcció d’ERC va decidir no baixar del burro. Al vespre, les bases pel territori ratificaven aquesta línia. Dilluns, l’executiva nacional ho mantindrà. Esquerra no pot digerir l’acord Mas-Zapatero, especialment perquè el finançament els és manifestament insuficient. En canvi, els seus socis de govern presenten números optimistes. Però aquí no s’hi aclareix ningú. Per tant, ERC no anirà a trencar el tripartit de la Generalitat (cosa que Mas reclama cada dia últimament) i s’instal·larà en una posició de negociació punt per punt. A veure si pot aixecar el llistó. Però el propi Miquel Iceta (a la foto) ja els advertia ahir que no hi ha gaire, per no dir cap, recorregut. Que el terreny de joc és el marcat a La Moncloa pels líders del PSOE i de CiU.

El cinisme del PSC, tot esperant Mister Zapatero

Ahir els socialistes catalans van avançar que diumenge, en el Consell Nacional que el PSC celebrarà amb la presència extraordinària de Zapatero al carrer Nicaragua, el partit agrairà al president espanyol que "hagi mantingut la seva paraula i el seu compromís". Quin cinisme. D’aquella mítica frase "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya" ja no en queda res. Una postal de retret de les Joventuts d’Esquerra, i poca cosa més.

Estem parlant de Zapatero que retalla el text del 30-S, que deixa els (fins ara) aliats republicans i el President Maragall amb el cul a l’aire per fer-se la foto amb el presidenciable convergent, i que pacta amb el PP de Trillo i Zaplana un Estatut del País Valencià que atempta contra la unitat de la llengua catalana, per esmentar-ne només un, dels diversos atemptats. Els nacionalistes valencians estan molt contents, amb això del 5%. Una bona manera de demostrar que s’ho creu, el model federal i l’Espanya plural.

La signatura de Piqué contra l’Estatut

Josep Piqué va acabar ahir de posar de manifest que ha passat per l’adreçador del carrer Gènova. Després del moc d’Acebes, el president del PP a Catalunya ha claudicat del tot. Què en queda de la finta de dimissió que li va fer a Rajoy? Una gesticulació mediàtica i para de comptar. Havent firmat ahir a favor de la vergonyosa campanya pel referèndum que promou aquest PP tan tronat del postaznarisme, Piqué ha perdut la centralitat que havia intentat conquerir els últims anys. Això no té retorn, senyor exministre. Ara no tindrà contents els vidalquadristes, però tampoc els escassos moderats. Tothom insatisfet, però ja li val.

Torpedes contra la pau lingüística

Els aliats a l’Estat de Piqué, Vendrell i companyia estan aconseguint que l’intent de trencar la pau lingüística de què gaudim al Principat tingui el seu resultat. A la campanya d’El Mundo contra el català (ells diran a favor del castellà, que és una manera de pervertir el concepte), se li ha afegit un diari que va donant lliçons de periodisme com El País. I, si no, pregunteu-ho a l’Iu Forn i la gent de l’Avui. Per tant, no és només el diari de Pedro J. ni el diari de Polanco i Cebrián, sinó que també ens hem anat afegint tota la resta. Soroll mediàtic, sentència judicial, pregunta del PP al Parlament, consellera Cid fent declaracions a tort i a dret, aquesta és la combinació perfecta per recuperar el fantasma de la inexistent discriminació de l’espanyol.

Opa i papers

Afortunadament, no tot són desgràcies. Atac contra la llengua i arbitratge delictiu de Rodríguez Santiago al marge, encara hem de ser una mica optimistes. Aquest divendres l’executiu del tarannà Zapatero ha aprovat, amb 20 condicions pactades i assumibles, l’opa de la catalana Gas Natural sobre l’espanyola Endesa. Finalment. I els papers de la Generalitat republicana són a Sant Cugat del Vallès, després que l’Audiencia Nacional, aquest "tribunal d’excepció" de l’Estat que diria Josu Jon Imaz, els aturés a Madrid uns dies en el viatge des de la bellíssima Salamanca. Ja són a casa. D’on mai haurien d’haver sortit.

Llach i Mahoma

Són temps dolents per a la llibertat d’expressió. Estic d’acord que fer una caricatura de Mahoma amb una bomba al cap segurament no és la millor manera de desestimatitzar el món musulmà, i desvincular-lo del terrorisme. Però en cap cas puc entendre les reaccions. No m’hi entra al cap. El company i president del Col·legi de Periodistes a Girona, Narcís Genís, en parlava en el seu bloc. Lluís Llach, ara que diu que es retira a mitges, ha demostrat que practica la llibertat d’expressió. Ha dit una cosa políticament incorrecte, però que va agafant cos. Que el nacionalista Xavier Trias seria un bon alcalde de Barcelona. I dos: que aquest Estatut és de rebaixes. Aquí queda.

Manuel Mas i el sou dels diputats

Dijous escrivia en aquest bloc sobre el sou dels diputats al Congrés, que s’ha fet públic al web de la cambra baixa. Parlava del diputat socialista per Granada Rafael Estrella, que havia estat el primer en anunciar el sou i la declaració de patrimoni a través del seu bloc. És una veritat a mitges, i m’ho ha fet veure el també diputat socialista al Congrés Manuel Mas, que el 15 de setembre del 2005 va fer un comentari a una anotació del meu bloc en què, responent a un altre lector, feia públic el seu sou d’electe. Mireu els comentaris d’aquest post. És de justícia reconèixer-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!