Cucarella

Segons el
president Montilla, la crema de fotos del rei i la proposta de referèndum del
lehendakari Ibarretxe és munició per a l?artilleria del PP. "Aquestes
actituds ens fan molt mal perquè són utilitzades pels enemics de Catalunya per
atacar Catalunya", ha dit. Aquesta cantarella m?ha fet recordar els
arguments que al País Valencià sol utilitzar el ?valencianisme no catalanista?
quan remuguen que usar públicament el terme Països Catalans, fins i tot dir-li
català al valencià, provoca l?augment de l?anticatalanisme i dels
anticatalanistes. I en la part superficial tenen raó, perquè els mitjans
espanyols de seguida que ho senten a dir, o perquè els ve el rot a la gola, que
tampoc no hi necessiten motius, s?espolsen la que Déu és Goebbels i allà vas
cabàs que de mentides te n?aboquen per la seua boca d?albelló espanyola per a
carregar el carro a tall de vares. Però callar també dóna ales als enemics.
Callar davant les mentides, la manipulació, l?enverinament social, fer de la crispació
argument i objectiu polític… callar davant aquesta estratègia palesa una actitud de
profunda feblesa democràtica. Callar no és un atribut del seny, sinó una
manifestació de covardia, un indici de por. I diuen que les feres salvatges
oloren el pànic de les seues preses i s?enardeixen. És el que oloren el PP,
Ciudadanos i companyia, i els seus mitjans d?intoxicació: por i acomplexament,
i se?ls excita virulent el nervi de l?espanyolitat.

El silenci davant
la mentida i la manipulació acaba per fer passar la víctima per botxí. I, és
clar, després ens sorprenem que arreu del món ens acusen del que no som. Perquè
quan callem la veritat arreu només s?escolten els brams dels mentiders sense
escrúpols. I sí, llavors els brams d?ase pugen al cel i s?escampen victoriosos per
la plana.

En una ocasió vaig
haver de discutir sobre aquesta actitud amb un militant del Bloc que blasmava
el meu catalanisme. El valencianista-no catalanista (a la manera de JF Mira) al
final es va posar ?parabòlic? o paregut i em va etzibar un proverbi xinès que,
en teoria, lloa la paciència i el seny dels qui actuen en silenci: ?Seu a la
vora del riu i tard o d?hora veuràs passar el cadàver del teu enemic?. La cosa
va quedar en aquell empat que diu que cadascú s?ha quedat amb lo d?ell. Tanmateix, vaig imaginar-me el
proverbi en un espai conegut: el riu Cànyoles o de Montesa. Fa trenta anys ?poc
més o menys? encara
t?hi podies escapbussar. El riu portava aigua tot l?any i a l?estiu la gent es
banyava en els seus assuts, gorgs i remelsos… Tohom va callar, però, mentre arreu
es feien pous nous i proliferaven les piscines, tothom callava mentre
contemplava com el riu perdia cabal i s?assecava any rere any. Avui el riu no
porta aigua a l?estiu, i quan en porta o és aigua de claveguera o és de
barrancada després d?algun ruixat de tempesta. M?imagine el Montilla de torn ?o el
valencianista-no catalanista? assegut a la riba, esperant en silenci, mentre els
seus enemics fan pous i construeixen piscines en nom del progrés i el bé de
l?economia, i el riu s?asseca, i ell, és clar, coneix les causes, però no
s?enfronta als enemics. Perquè ell és un home assenyat, i el silenci, n?està
convençut, és la més alta virtut d?un polític. Però si bé calla davant els
enemics, critica obertament els qui denuncien l?espoli i la destrucció. Els
critica i espera que la seua paciència i el seu silenci davant els enemics que
fan pous, construeixen piscines i degraden el riu, tinguen la recompensa que assegura
el proverbi. I espera vora el riu sec, i un dia riu amunt cau un ruixat i
abaixa riu avall una barrancada tempestuosa i s?emporta per davant tot el que
hi ha al queixer eixut, fins i tot s?emporta el Montilla aquell que esperava
que les aigües li abaixaren, com a recompensa pel seu trellat, el cadàver del
seu enemic. I és ell qui acaba cadàver, unflat com un bóta, allà vora mar, on
desgüassa el barranc que un dia va ser un riu, ara ja per sempre més mut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!