Des de la Plana

Avui ha segut el torn de Vitaldent. Una cadena de clíniques dentals amb més de 350 clíniques només a l’Estat Espanyol. La policia ha detingut a la cúpula directiva de l’entitat, que fou fundada per un protèsic dental provinent de Sudamèrica ara fa vint-i-cinc anys. Ernesto Colman. Aquest fundador és un dels detinguts. I, pel que sembla, se’ls acusa d’estafa, de blanqueig de capitals i de falsedat documental.

El negoci es veu que consistia en el següent: les diferents clíniques són franquícies, que qualsevol empresari emprenedor pot muntar. Vitaldent cobrava una part de l’import d’aquesta franquícia en metàl·lic i no la declarava a Hisenda. Aquests diners s’ingressaven a bancs de Suïssa o Luxemburg i després es reinvertien ací comprant immobles o cotxes de luxe. Fins ací, bàsicament és el de sempre. Però és que a més a més, es veu que l’empresa obligava a les seues franquícies a comprar determinats productes de baixa qualitat a preus molt alts i, per descomptat, també en metàl·lic. Supose que entre aquests productes hi haurà peces d’aquelles que s’instal·len a la boca dels pacients.

Per la seua banda, aquests pacients també havien de pagar en metàl·lic els seus tractaments. És lògic, perquè si no ho feien així, els empresaris de les franquícies no podrien pagar la seua part en negre a la casa “mare”.

Tot plegat em fa pensar que vivim en una societat malalta. Malalta perquè el personatge propietari d’aquesta empresa ha figurat en llistes d’aquelles que es publiquen dels empresaris més rics de l’Estat. I aquest és el problema.

Vivim a una societat que valora a les persones per la quantitat de diners que tenen. I això va veient-se cada vegada més clar que és un error terrible. Perquè els qui més diners tenen, o els qui més diners “administren”, habitualment, acaben essent uns vulgars lladres, o pocavergonyes, o deshonrats. Per esmentar-ne uns quants, Christine Lagarde, Rodrigo Rato, Mario Conde, Diego Prado, Javier de la Rosa, Rafael Blasco, Ruiz Mateos, Gerardo Díaz Ferrán, o tota la colla de polítics endollats en consells d’administració d’empreses que viuen de vendre serveis públics a preus astronòmics a canvi de mantindre els polítics que els concedeixen aquestes “contractes” ben pagats.

Mentre considerem que una persona és més important perquè té més diners i no per allò que realment fa o sap fer, anirem malament. Al capdavall, cap d’aquests subjectes mai ha dedicat els seus diners a res que tingués alguna utilitat real. A cap investigació per resoldre qualsevol dels problemes que de veritat ens afecten. A cap. Sempre han acabat amagant els seus diners a paradisos fiscals per a poder viure amb altres com ells a llocs aïllats de la resta de la Humanitat. La immensa majoria d’aquests “rics” són tan pobres que només tenen diners. I una societat que s’emmiralla en una colla de miserables només pot acabar enfonsada en la misèria.

Un darrer apunt. Fonts policials han afirmat que la detenció de la cúpula de l’empresa no ha d’afectar les clíniques ni els pacients; però ¿com s’han de sentir aquests clients en saber que segurament les peces que els han instal·lat (i que han pagat) a més a més de tota la resta poden ser de molt baixa qualitat?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!