Des de la Plana

Ara ha fet tres anys que es va tancar Canal9. Des de fa tres anys, els valencians hem sobreviscut sense cap emissora, ni de ràdio ni de televisió, que ens explique la nostra realitat en valencià. Perquè l’anterior govern del PP, presidit per Alberto Fabra, va aplicar la política de terra cremada. Va tallar les emissions de TV3, de Catalunya Ràdio i, de passada, va tancar RTVV. Així, ja no calia que els valencians escoltàrem cap notícia en valencià. Ni seguirem cap sèrie, cap programa ni res. El valencià, novament condemnat a les cases. «Devolver el catalán a las masías», com diuen que va dir aquell de Ciudadanos referint-se al Principat.

Però és que la història de Canal 9 és molt estranya. I ho és des del seu inici. Va començar sota els governs de Joan Lerma, del PSOE. I va començar tapant el senyal de TV3, que ja feia anys que arribava al País Valencià a través d’una xarxa de repetidors que es va pagar amb una subscripció popular. I cap governant d’aquell moment ho va trobar malament. Perquè eren els temps de fomentar l’animadversió envers el Principat. Malgrat això, es feien versions, generalment amb molta menys gràcia, de programes de TV3. Per exemple, de Filiprim, es va fer aquella versió valenciana amb Joan Monleón que pense que es deia «La paella russa». I així varem continuar.

Més endavant, la plantilla de Canal9 es va anar inflant, al mateix temps que el PP arribava al poder, s’hi instal·lava i semblava que mai l’havia de deixar. I cada vegada, hi havia més treballadors, a l’ens. I la programació baixava de qualitat i l’audiència anava minvant. Tot anava lligat. Com el dèficit de la corporació, que també s’anava inflant. Però això no semblava un problema per a ningú. Eren els anys de la Fórmula 1. I de Canal 9 emetent el senyal per a tot el món. I de Paco Camps i Rita Barberá passejant-se amb aquell Ferrari per un circuit que ara és una pura ruïna. Com tantes altres coses. I els informatius de canal 9 van esdevindre un exemple d’espai de publicitat obscena dels governants que ens manaven. I explicaven on anava el més intranscendent dels regidors del Cap i Casal però no s’assabentaven que hi havia hagut un accident de metro esgarrifós. I explicaven el que volgueres de València i la seua rodalia, però mai explicaven res de Castelló. I cada vegada hi havia més i més treballadors. Fins a mil vuit-cents, n’hi arribà a haver. I les audiències eren mínimes, però a ningú semblava importar-li.

Fins que arribà la crisi. De sobte, algú va descobrir que tot allò que teníem, tot allò que ens feia estar tan orgullosos de nosaltres mateixos, s’havia de pagar, tenia molt poca utilitat i era molt car. Teníem uns deutes que no érem capaços de pagar. Però com els qui manaven eren com eren, van començar les retallades per on menys patien ells. I començaren les retallades en Sanitat, Educació, Investigació, Dependència… I així fins que el desastre fou impossible d’amagar. Aleshores, just quan començaven a esclatar els grans escàndols de corrupció que han deixat quasi erm el nostre futur, el govern d’Alberto Fabra va decidir posar la tisora a RTVV. I va plantejar un ERO monumental. I es va canviar el logotip. I es veu que es va decidir que s’hi quedarien uns tres-cents treballadors. I sí; hi havia protestes i manifestacions, però NOU continuava emetent. I les mestresses de casa encara seguien «L’alqueria blanca».

Però eren els anys de plom d’aquell govern on el ministre d’Educació era Wert. Ja no cal dir més. De manera que algú, allà on fos, va decidir que calia tancar del tot RTVV. I de sobte, aquells treballadors que s’havien «quedat» van veure que també ells anaven al carrer. I que es tancava del tot la paradeta. Aleshores fou quan van començar les mobilitzacions de veritat. I les declaracions falses, com quan el president Fabra va dir allò de «més m’estime tancar Canal 9 que tancar escoles». Que eren falses perquè era quan estava tancant escoles. Preferentment les línies en valencià.

Això per no comptar que, amb la desaparició de RTVV s’enfonsava, pot ser per sempre, la fràgil indústria audiovisual valenciana. Però pot ser aquestes empreses també eren molestes per al poder.

I de sobte, tot es va precipitar. Es va posar data al tancament i va començar una agonia per veure el darrer instant de la programació. I, després de molts anys, Beatriz Garrote, la portaveu de les víctimes de l’accident del metro de València el 2006 va poder parlar per la televisió del seu país. Després de més de deu anys. I encara així, va haver d’entrar per la finestra. I, en una nit memorable, aparegué Paco Telefunken, el policia nacional del colp de peu a la porta que s’obria cap a fora, el darrer instant de l’emissió i el negre.

Des d’aleshores, han passat tres anys. I hi ha hagut un canvi de govern, també. I els treballadors de l’ens continuen sense feina. O s’han hagut de buscar una altra cosa per sobreviure. I encara no sabem quan tornarem a tindre una televisió pròpia. Però hi ha unes dades preocupants. D’una banda, els qui van treballar a RTVV eren un col·lectiu molt nombrós. I, malgrat que en moltes ocasions es vulguen presentar com un col·lectiu homogeni, està clar que no ho han segut mai. Allà hi havia excel·lents periodistes relegats a programes a deshora per no voler transigir amb les exigències d’uns directius que eren capaços de qualsevol cosa. Fins i tot hi ha hagut fortes acusacions d’abusos sexuals, allà. D’altra banda, estaven aquells que continuaven amb la programació, presentant aquells programes terribles i tantes vegades degradants sense cap mena de rubor. Estaven els qui anaven al carrer en el primer ERO i els qui van anar-se’n quan es va tancar tot. Els qui es van queixar fa molts anys, o van deixar l’empresa, i els qui s’hi van mantindre.

Finalment, el nou govern s’ha trobat amb un problema molt més difícil de resoldre del que pot semblar des de fora. Hi ha un problema de diners. Un problema legal. Un problema social, que afecta milers de persones. I un problema financer, perquè el País Valencià continua escanyat econòmicament per una Espanya que no sap viure sense esprémer-nos tant com pot. De manera que farà tant com puga per evitar que nosaltres disposem d’una televisió pròpia «perquè és deficitària» mentre ells mantenen RTVE en funcionament, per esmentar-ne una, malgrat que el seu dèficit siga molt superior. I, finalment, hi ha un problema, probablement, de valentia política. Al capdavall, està clar que no es podrà acontentar tothom. De manera que també és lícit pensar que, per als actuals governants, uns mitjans de comunicació propis i en valencià no acaba de ser una prioritat absoluta.

De moment, hem complert tres anys en negre. Ja veurem quants més ens en queden. Per sort, els ciutadans disposem dels nous mitjans digitals, que cada vegada s’estenen més. Però sap molt greu, que nosaltres no tinguem televisió pròpia i Múrcia sí. O Castella la Manxa. Si ells la tene, i em sembla molt bé que la tinguen, nosaltres també la volem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!