L’ensenyament no sembla que vaja a alçar el cap, a casa nostra. D’una banda, en els darrers quaranta anys, hem aconseguit, fonamentalment, canviar el nom d’ensenyament pel de educació. Això ens ha passat al mateix temps que la nostra societat ho ha banalitzat pràcticament tot. Els propis pares han abdicat, en gran part, de l’educació dels seus fills. Se n’han desentés com d’una molèstia, i els han abocat a una escola a la qual li demanen primer i li exigeixen després, que els eduque, que els ho ensenye tot i que, a més a més, els faça la vida agradable. Com, a més a més, les jornades laborals dels pares i mares que treballen solen ser llargues, les jornades escolars s’incrementen amb activitats extraescolars variades, que van des dels “repassos” (de matemàtiques, d’idiomes, de ciències, d’altres matèries) fins la pràctica d’esports. Si tenim en compte que totes aquestes activitats extres s’han de pagar (com és molt natural) al temps que l’ensenyament públic és gratuït, els pares tendeixen a donar més importància a allò que els costa uns diners que a allò que no paguen directament.
D’ací que ara hi haja una polèmica sobre si als xiquets se’ls manen massa deures a l’escola però ningú es questione les hores que es passen els xiquets navegant per internet (que és una activitat per a la qual no és necessària la participació de cap adult) o les hores que dediquen als entrenaments de qualsevol esport que practiquen. Això, sense comptar els partits de cap de setmana.
Per descomptat, quan el xiquet no pot amb tot, per on s’ha de retallar és per la feina de l’escola. Mai per la dels entrenaments de futbol, de natació o de tenis. I molt menys per les d’aprendre idiomes, que tothom sap que són molt importants.
Davant de les frustracions que comencen a aparèixer quan els xiquets o les xiquetes, en general, no compleixen les expectatives que han posat els seus pares en ells, es van buscant diferents excuses: A ser possible, ha d’haver una causa externa de la qual ni pares ni fills siguen responsables. I apareixen els síndromes. D’aquests, el més famós encara és el TDHA, tot i que ja comença a perdre força en vista de les greus lleugereses que s’han detectat en la seua diagnosi i, encara més, en el seu tractament. Però ja han aparegut els il·luminats de torn a pontificar sobre aquella teoria segons la qual tots som superdotats. I, lògicament, si al nostre fill ningú l’ha detectat com a geni en alguna cosa, la culpa ha de ser d’algú. Preferentment, dels mestres.
Eixos mateixos xiquets i xiquetes, avesats com estan a fer el que els dóna la gana des que tenen us de raó, ho fan. Tant a casa, com a l’escola o a l’institut. Al capdavall, si alguna cosa volen, l’acaben tenint. El darrer model de mòbil, diners per anar on siga menester els caps de setmana, i tot allò que es puga aconseguir amb diners. Atenció, no, perquè els xiquets, del que es tracta és de que no ens malmeten el temps lliure que ens deixa la maratoniana jornada laboral. Si tenim feina.
Per descomptat, en molts casos, els xiquets i les xiquetes ixen de casa sense educació. No maleducats; ineducats. Perquè darrerament, els pares no acaben de ser conscients que educar un fill és una tasca dura, llarga i difícil. i que requereix un esforç per la seua part. La solució fàcil és delegar. Ja ho ensenyaran a l’escola, això. Aleshores, ens trobem amb grans percentatges de joves, infants o adolescents, que no tenen mecanismes per parlar amb els altres. No tenen més registres que el col·loquial, no saben demanar les coses amb una certa formalitat, parlen a tothom de tu…
Això per no esmentar la terrible mancança de coneixements de tota mena que tenen. Són, en molts casos, incapaços d’escriure una sola línia sense faltes d’ortografia (independentment de la llengua en la qual ho escriguen). Redacten tan malament que és impossible entendre el que volen dir quan escriuen. Això, per no palar de l’absoluta ignorància que exhibeixen, sovint amb gran orgull, sobre ciència. Mentre tothom els qualifica com a els millors preparats de la història, són incapaços de fer qualsevol canvi d’unitats, de operar amb equacions senzilles o, fins i tot, d’entendre la diferència que hi ha entre una magnitud escalar o vectorial. Això sí. Tots llueixen el darrer model de mòbil. I, com seria d’esperar, són capaços de caçar pokémons però no de saber que, mentre ho fan, són estudiats per les mateixes empreses que, per quan acaben amb l’adolescència, ja en sabran més d’ells que ells mateixos.
I, mentre tot això passa al davant dels nostres ulls, els docents són soterrats per l’obligació d’omplir cada vegada més i més paperassa. Darrerament, en versió 2.0; però paperassa, al capdavall.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!