Des de la Plana

Sembla que la economia torna a anar malament. Després de molt temps en els quals els bancs centrals de les grans potències financeres del món s’han escarrassat (diuen) en mesures d’estímul econòmic per tal de redreçar el rumb de l’economia (aquesta frase l’he llegida moltes vegades, redreçar el rumb), ara tornen a anar mal dades.

I diu que és perquè les borses baixen i els inversors han agafat por. I també es veu que baixen, les borses, perquè el preu del petroli ha caigut. Ha baixat un 75%, però a nosaltres, la baixada dels carburants només ens ha arribat a un 25% si ens ho mirem amb bons ulls. Però si gosem reclamar, ens diran que el preu del carburant inclou també el procés de destil·lació, el transport i molts altres. I es veu que si el petroli baixa, la liquiditat dels mercats financers també baixa. I això afecta (negativament) tota la economia.

Fa un temps, van començar a baixar de preu les matèries primeres en general. Amb això, les “potències emergents” van començar a perdre ingressos. I les seues economies es van anar debilitant. De manera que les exportacions de productes manufacturats que fèiem els països industrialitzats allà van anar minvant.

Ara, es veu que li ha tocat el rebre a Xina, on ja fa un temps que les borses baixen sense trobar el fons a les seues baixades. I de retruc, baixen les nostres borses. I la economia torna a anar fatal i es veu que ens haurem de preparar per patir les conseqüències. Grans inversors de reconegut prestigi, com el propi Giorg Soros, que es veu que té al seu abast desenes de milers de milions de dòlars per invertir, ja anuncien que estem al davant d’una repetició de la crisi del 2008. Crisi de la qual, al menys per aquestes terres, no sembla que hagem eixit encara. Com a mínim la gent normal i corrent.

El divendres passat, el governador del BCE va anunciar grans mesures a partir del març. Tothom va aplaudir-lo, els experts afirmaven que allò era el que els inversors necessitaven escoltar i les borses van pujar moltíssim. Però just avui, el dilluns següent, ja tornen a baixar. I ja torna el pessimisme a les grans altures de l’economia mundial.

En realitat, sembla que tot pot resultar més senzill d’entendre si es mira des d’una òptica més senzilla.

D’una banda teníem els Països Desenvolupats. Els rics, per entendre’ns: Europa, els Estats Units, Canadà, Austràlia i algun més. Aquests, amb pocs habitants però molts rics eren els qui compraven i fabricaven tota mena de productes: automòbils, electrònica, bens de consum de tota mena. Per tal de fabricar-los i produir-los, importàvem les matèries primeres de països menys desenvolupats (més pobres).

Aleshores, els fabricants van pensar que una bona manera d’augmentar els seus beneficis seria traslladar les fàbriques de tot a països amb els salaris més baixos. I a Europa, o als Estats Units, van començar a tancar-se fàbriques de tot per traslladar-les a països amb salaris més baixos.

Lògicament, els habitants dels antics països rics (nosaltres) varem anar quedant més i més a l’atur. I empobrint-nos, perquè ja no treballàvem. Ens anàvem convertint en països de serveis. Un país de serveis és aquell que no té fàbriques però sí que té molta indústria turística. Com els sous que s’havien de pagar als treballadors del sector serveis han de ser baixos perquè els clients potencials eren o veïns empobrits o nous treballadors dels països on s’havien traslladat les nostres fàbriques amb sous baixos, els habitants dels antics països rics ens havíem empobrit. I ja no compràvem tants productes com abans. No ens comprem tants cotxes, ni electrònica, ni ens canviem els mobles, ni tantes altres coses.

Per fi, es veu que tothom es va decidir a fabricar-ho tot a la Xina, perquè allà els sous eren encara més baixos i les condicions laborals molt més exigents. Era un país molt més competitiu. I així es veu que estàvem.

Fins que els antics rics dels antics països rics ens hem avesat a viure amb molt menys. Perquè a més a més, hem de pagar les disbauxes d’unes grans empreses (bancs, grans elèctriques, grans constructores, etc.) que es van embarcar ens uns projectes impossibles, van fer fallida però van convèncer als governants de torn de socialitzar les seues pèrdues. Aleshores l’argument era que hi havia bancs tan grossos que si feien fallida, això amenaçava tot el “sistema”. Ningú, però, explicava què era, aquest “sistema”.

El cas és que els xinesos, emprenedors de mena i país gran i amb un munt d’habitants disposats a convertir-se en treballadors d’una indústria capaç de produir de tot al millor preu, van construir les fàbriques més grans imaginables. I, quan ja les tenien a ple rendiment, van detectar que els seus productes ja no els compràvem tant com abans. Aleshores, van començar a reduir les compres de matèries primeres. Amb això, aquells països que les proporcionaven, que molts eren anomenats “nous dracs”, van entrar en crisi. Una altra pila de possibles clients per a comprar arbres de Nadal de plàstic, telèfons mòbils de tot tipus, joguines, ceràmica… que es perdien.

Finalment, es veu que les vendes han acabat de baixar i aquestes enormes fàbriques han començat a tancar per manca de comandes.

La conclusió final és que es veu que ningú va preveure mai que hi ha un nombre limitat d’habitants al Planeta. I que no és massa intel·ligent pretendre que tots comprem, per exemple, un cotxe nou cada cinc o deu anys. Entre altres coses, perquè els recursos minerals i energètics dels quals disposem són molt limitats.

I les borses? Veureu. Això encara em resulta molt més difícil d’entendre. Pel que es veu, hi ha uns grans inversors que disposen d’unes quantitats immenses de diners. I aquests van comprant i venent coses que, en molts casos són molt etèries. Com els futurs. Es compren i es venen collites futures, que encara no s’han ni tan sols plantat. O deutes de països que els emeten sense tindre cap actiu de prou valor com per a fer front al deute que emeten. I venen! Es diu que els EUA tenen un deute extern superior a sis vegades el valor que se suposa que té tot el que hi ha a aquell país. Tot i això, el continuen augmentant i els inversors el segueixen comprant. El mateix fa el Reino de España o qualsevol empresa. Mireu ara, per exemple, el cas d’Abengoa.

Possiblement tot fora més fàcil si canviàrem de comptar les coses en diners per comptar, per exemple, en hores que hem de treballar per adquirir un be qualsevol, des d’un televisor fins a un pis. Això mateix ja ho va proposar Mark Twain a “Un Ianqui a la Cort del Rei Artur”; allà es feia amb una fogassa de pa, però es veu que la iniciativa no ha reeixit massa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!