Cap als anys vuitanta del segle XX, varen desembarcar en l’ensenyament els “experts en didàctica”. En particular, dins de l’àmbit de les Ciències Naturals. Aquestes deriven de l’observació de la Natura per a poder explicar-la racionalment i, en la mesura de les possibilitats de cada moment, fer prediccions que permeten comprovar – o rebutjar- les hipòtesis que s’hagen elaborat per explicar qualsevol fenomen.
L’estudi de qualsevol ciència, sempre implica un tractament quantitatiu de les dades – càlculs matemàtics més o menys complexos depenent del nivell al qual es treballe- i no donar per cert res que no estiga comprovat. Això vol dir que, en l’estudi de qualsevol ciència, s’ha d’avançar cautament. I sempre recolzant-se en allò que ja estiga absolutament demostrat. A més a més de considerar que, tan bon punt com els fets experimentals no s’adapten a qualsevol teoria prèviament establerta, el que cal modificar – o rebutjar- és la teoria i no els fets experimentals.
Bé; en el cas que ens afecta, els pedagogs, els experts en ensenyar- varen començar a desembarcar en les ciències i a explicar als científics que es dedicaven a l’ensenyament com s’havien d’ensenyar les ciències.
En general, els pedagogs no tenen una formació científica. En els seus estudis, per exemple, no apareix ni la Química, ni la Física, ni les Matemàtiques, ni la Geologia, ni tampoc la Biologia. Això els deixava en una aparent condició d’inferioritat per tal d’explicar a qualsevol persona que sabés d’alguna d’aquestes ciències – o de més d’una- com ho havia de fer per ensenyar-la. És a dir, per transmetre els seus coneixements a altres persones que tenien interès per aprendre’ls. Però això no els va fer desistir del seu propòsit. De cap manera.
Per aquells anys anaren apareixent nous termes i conceptes. Per exemple, el de “formador de formadors” o el de “aprendre a aprendre”. Un formador de formadors era, senzillament, una persona que, sense cap coneixement d’una ciència, ensenyava a experts en aquella ciència – o en qualsevol altra- com l’havia d’ensenyar als seus alumnes. Aprendre a aprendre no vol dir res, però fou una expressió que tingué un èxit molt notable.
D’altra banda, es va posar de moda una teoria que tractava sobre l’aprenentatge. El constructivisme. Segons algunes conclusions d’aquesta teoria, cadascú ha de “construir” els seus propis coneixements. Sobre qualsevol tema. Més enllà del que diga, explique, raone o demostre – amb arguments científics- qualsevol professor.
I, per a construir qualsevol coneixement, l’alumne prèviament ja n’haurà sentit a parlar. I en tindrà un “preconcepte”. Aquest “preconcepte” serà, sistemàticament, erroni. I el primer que ha de fer el docent és corregir o desarrelar aquest preconcepte per tal de poder instal·lar en la ment de l’alumne el “concepte” correcte.
Molt probablement, aquest darrer paràgraf us haurà semblat confús, però deu ser perquè teniu un preconcepte nociu envers el constructivisme. O no teniu cap preconcepte pel que fa als alcohols, als aldehids, als camps gravitatoris considerats com a deformacions de l’espai-temps o a les centrals nuclears.
Sistemàticament, els únics preconceptes sobre els quals es parlava en qualsevol dels manuals, xerrades, conferències i fòrums sobre la didàctica de les ciències per aquella època, eren els de la velocitat i poca cosa més. Del fet que en uns dibuixos animats de molt d’èxit en aquell moment, Bola de Drac, els protagonistes emeteren radiació d’alta energia sense més, o levitaren, mai se’n va dir res. Ni tan sols a tall d’anècdota.
El cas és que, sense cap raó objectiva, la legislació espanyola va adoptar en la LOGSE, una de tantes llei sobre educació que es fan i es desfan a casa nostra, el constructivisme com a base per a tot plegat. De passada, es varen reduir les hores de ciències naturals en els currículums obligatoris.
Així, es varen deixar la Física i Química en només dues hores setmanals obligatòries a tercer curs d’ESO. I també, els llibres de text, que pocs anys enrere semblava que havien de desaparèixer i ser substituïts per “materials que elaborarien els professors i els alumnes durant el procés d’aprenentatge”, es varen omplir de dibuixos, fotografies i esquemes – sempre en color- i el text va anar ocupant cada vegada menys lloc. Començava el format TBO dels llibres de text. En el cas de l’anglès, per exemple, fou quan aparegué el wordbook, una llibreta de treball plena de frases per a completar, llistats de paraules per unir amb una ratlla i exercicis semblants. Aquests llibres tenien l’avantatge que no es podien reutilitzar d’un any per l’altre, perquè acabaven el curs pels de ratlles. I, a més, s’havien de comprar, en substitució de l’antiga llibreta. Ara, tenies els exercicis escrits al propi llibre (de treball). Ja no calia que escrigueres.
Lògicament, amb tanta coloraina, els llibres de text varen pujar de preu. I no poc. La gratuïtat de l’ensenyament, que ara ja s’anomenava educació, no es veia arribar per enlloc, però les editorials dedicades al llibre de text, continuaven endavant.
Demà, més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!