Des de la Plana

És curiós, el que passa amb la CUP. Són molt d’esquerres i molt revolucionaris, però de vegades, tenen comportaments curiosos. Per exemple. Es presenten a les eleccions catalanes amb un missatge que afirma que “són la garantia que l’assolirà la independència més de pressa que amb els altres”. Immediatament després, decideixen no presentar-se a les eleccions espanyoles “perquè allà ja no hi tenen res a fer”. Però, de passada, recomanen el vot per a formacions no independentistes – ni gaire d’esquerres, tot s’ha de dir- en contra d’allò que només unes setmanes abans havien afirmat; per cert: això mateix ho tornen a fer ara.

Just després d’haver afirmat, en campanya electoral, que els noms no eren importants i que l’important era la independència, obliguen al president Mas a fer un pas al costat. De sobte, el nom era la única cosa important. Per aconseguir això, fan una gran representació en la qual hi ha milers de militants i simpatitzants. Finalment, s’hi produeix un empat, que donada la mecànica de l’invent era relativament probable, però queda poc seriós. La veritat. I el desempat sempre està en mans d’unes poques persones. Que sempre són les mateixes, pel que sembla.

Ara, deixen als catalans més pobres sense els diners que els podrien millorar la seua precària situació. Però es veu que ho fan pel seu propi bé. Ací no he arribat a entendre quin motiu real han pogut esgrimir. Immediatament, alguns dels seus responsables i diputats fan declaracions dignes d’entrar a una revista d’humor, com aquella de “no ens esperàvem que us ho agaféssiu tan malament” o aquella altra de “el nostre recolzament muta” (què sabrà aquella dona què és una mutació) o aquella altra de “us hem tombat el pressupost del 2016 però estem oberts a recolzar els del 2017”. Veritablement impagables. I, una vegada han vist que el President Puigdemont es comporta com un polític d’alçada europea i no com un ninot; és a dir, quan els engega a dida i afirma que es sotmetrà a una moció de confiança el setembre, de seguida tornen, els mateixos personatges, i contraataquen amb noves propostes com la RUI. Com si foren autistes i no hagueren escoltat. Fins al setembre, ja s’apanyaran. Allà ells amb la seua consciència. Si en tenen.

Tot això per no esmentar tot l’episodi del banc ocupat – amb el lloguer pagat per l’ajuntament-  la violència en contra dels veïns i comerciants catalans, però no en contra de cap institució espanyola, d’aquelles que ells diuen que ens escanyen.

Si anem a fets concrets, n’hi ha uns pocs que em preocupen, de les CUP.

Cada vegada que en tenen ocasió, l’espifien. I sempre en favor d’Espanya.

Aquesta vegada han votat el mateix que el PP i han rebut la felicitació de Ciudadanos. Més enllà de les explicacions, de les excuses, les proclames i tota la resta, aquest és un fet inqüestionable. I parafrasejant la cançó de Llach, aquest fet els perseguirà fins després de la seua mort com a persones en la nostra memòria. Com a mínim, jo no ho oblidaré mai. I pense que no serè l’únic.

Igual que fan els espanyols, especialment els més jacobins i ancorats en un passat imperial que ja fa segles que s’ha esvaït, ells no somriuen gairebé mai. Deuen estar convençuts de a seua pròpia transcendència. O de la de les seues actuacions.

Mai assumeixen una errada. La culpa sempre és d’algú altre. Em recorden els mals alumnes. Aquells que sempre culpen el seu propi fracàs de la “mania” que li té el mestre.

Per tal que no semble que els tinc mania, una recomanació final. Espanya ni ha canviat ni ho farà. No ho pot fer perquè Espanya és Castella. la Castella Imperial. I aquesta Castella i aquests castellans es descriuen molt bé al Quixot. Misèria, Ignorància i Pretensions. Tan bon punt hi haja govern allà, ens continuaran escanyant, perquè viuen d’això. Totes aquestes faules del canvi, del talant, del comportament més transparent, etc. són només faules. Res més. Segurament, els de les CUP tampoc canviaran. I em consta que hi ha molta gent de bona voluntat, allà. Que ara se senten malament. En realitat, el mecanisme real sembla senzill. Al final, les decisions importants, les prenen uns pocs. i aquests no cauen mai. “Perquè l’aparell és necessari”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!