Des de fa mesos es lluita contra una nova pandèmia. I massa sovint sent opinions molt preocupants. Bàsicament, es poden resumir en que “la Ciència està fracassant” o directament “ha fracassat”. I tot és deu al fet que un nou virus s’ha transmès als humans i encara no hem trobat un remei ràpid, segur, barat i còmode. I d’això hi ha gent que en diu fracàs. Hem de tindre en compte que fa un any, segurament no en sabíem res, d’aquest virus. I ara, ja hi ha alguns vaccins que s’estan aplicant a la gent. D’altres que prompte estaran disponibles. Això, sense comptar els tractaments antivirals que estaran disponibles en poc temps.
Moltes de les persones que gosen parlar de fracàs de la Ciència, segurament no recorden quan va aparèixer el virus de la SIDA. Però és que llavors, en una primera etapa molt llarga, els afectats per aquella malaltia pertanyien a grups concrets. I les persones benpensants, en el fons ja pensaven que els drogadictes, els homosexuals i altres col·lectius estigmatitzats mereixien alguna mena de càstig, diví i universal.
La Ciència no pot fracassar. Es limita a eixamplar el coneixement. Però requereix mitjans. investigar és una tasca dura i difícil. Cal molt temps per a preparar un científic. I diners. Perquè en les Ciències Naturals, quasi sempre fan falta aparells sofisticats (que requereixen manteniment) i estabilitat. Vol dir que sovint, hi ha investigacions que duren anys. I que poden arribar a donar resultats o no. I els investigadors no poden treballar a ple rendiment si estan pendent de la renovació d’un contracte precari. O si no disposen de prou recursos per a finançar el seu projecte. El nostre país és un bon exemple, en aquest aspecte, del que no s’ha de fer per a promocionar la Ciència i la Investigació.
A banda d’això, la Ciència sempre assegura un pas abans de fer el següent. Sovint cal revisar conceptes que es pensava que eren correctes. I cal adaptar-los a les noves experiències o descartar-los. Per exemple, en la dècada dels seixanta del segle XX es pensava que els “cristalls líquids” eren impossibles. Ara, seixanta anys més tard, són la base de la immensa majoria de les pantalles planes.
Tornant al tema del virus, en general es triga més de deu anys en desenvolupar un medicament nou. Cal, a partir d’una idea o d’unes mínimes evidències sobre una molècula o família de molècules que es podrien aplicar per a una teràpia determinada, sintetitzar-ne moltes de semblants. Després, es comencen a provar en un ambient artificial. Se’n seleccionen algunes i es comencen a aplicar en éssers vius. tal i com es va avançant amb la investigació, s’han d’anar també observant qualsevol mena d’efectes secundaris que apareguen. Després d’aquesta fase, per fi, es comencen les proves en humans. I ací cal ser especialment curosos. Totes les proves s’han de fer amb la tècnica de “doble cec”. Que vol dir que s’ha d’administrar la substància a un grup de malalts i a uns altres no; però que ni els malalts ni els qui administren el tractament han de saber a qui se li administra la molècula i a qui no. Perquè es tracta d’eliminar el biaix subjectiu d’uns i d’altres.
Per fi, fins i tot quan ja s’està administrant el medicament, cal anar vigilant qualsevol mena de conseqüència que puga tindre, encara que siga en percentatges molt baixos de pacients.
I tot això, dura anys. El que no se li pot demanar a la Ciència és immediatesa. La immediatesa només està a l’abast de les pseudociències. Aquelles que només utilitzen paraules científiques fora de qualsevol context: Quàntic, teràpia, … o bé basen les seues afirmacions en teories de les què mai aporten cap prova indiscutible.
El que em sorprèn i em decep és el fet que tanta i tanta gent continue creient que les teories conspiratòries de tota mena expliquen millor la realitat que la Ciència. Al remat, no deixa de ser un fracàs de l’Ensenyament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!