Durant els quatre anys d’acció del projecte Xerrem he tingut ocasió d’analitzar i avaluar el nivell de consecució dels objectius marcats i de fer-me múltiples consideracions sorgides de l’experiència quotidiana de conducció i seguiment dels grups. Referint-me als xerraires —i deixant ara de banda l’objectiu directe de la millora lingüística— sovint m’he preguntat què els motiva realment a participar, com se senten durant les sessions i com repercuteix finalment en el seu ànim l’experiència de setmanes i setmanes de contacte amb gent molt diversa, de conversa de temes pròxims i de comunicació d’experiències personals. Crec que l’assaig de resposta a aquestes preguntes pot oferir alguna llum en el camp de la psicologia social. Tot i no ser cap entès en aquesta disciplina, voldria aportar alguns conceptes que em semblen d’importància cabdal en uns moments històrics i únics de trobada global de cultures per una banda i de decaïment també general en l’àmit econòmic, laboral i social, per l’altra.
Prèviament voldria fer palesa la vivor que normalment impregna les sessions de conversa. Prenc com a mostra grups que tenen un funcionament reexit, que són una bona majoria. Els assistents són ben rebuts a més de respectats pel que fa a la seva manera de pensar, ser i mostrar-se. S’hi senten bé i tenen constantment ocasió de posar en comú, de forma lliure i assertiva, coneixements i experiències. Les persones voluntàries fan atractívola cada sessió amb la seva dinàmica i impulsen els xerraires a actuar en català fora de l’espai on es troben. Els grups Xerrem són espais vius. Com que hi ha vida hi ha d’haver també efectes sobre les persones. Hi són pel que fa a perdre la vergonya de parlar en una altra llengua i a adquirir més fluïdesa i bagatge. Però paral·lelament hi són perquè hi ha enriquiment personal, menys patent a simple vista, però tan o més valuós que els efectes lingüístics esmentats.
Quins són aquests “enriquiments”?
1. Confluència de gent diversa
L’arribada i permanència al nostre país de gent amb cultures i cosmovisions tan diverses té el perill de derivar en agrupacions força aïllades i desconnexes. El projecte Xerrem promou espais de confluència ciutadana; és, per tant, una iniciativa que se suma al treball de tantíssims col·lectius i organismes que malden per desmuntar tanques d’aïllament i construir ponts de contacte.
La primera riquesa que ens aporta a tots —guies i xerraires— el projecte Xerrem és la de sentir-nos i saber-nos pròxims de persones que havien estat percebudes com a llunyanes i molt diferents. Saber-nos pròxims perquè els sentiments, coneixements, vivències i reflexions que es posen damunt la taula dia rere dia resulten ser més molt més coincidents que divergents. Sentir-nos pròxims perquè ja ens saludem al carrer, preguntem com està un familiar malalt, etc. L’altre ja no és un… L’altre és el… I no és una confluència puntual o esporàdica, és una trobada persistent que apunta cap a la convivència.
2. Comunicació sense cohibició
El fet que hi hagi tants dies per conversar (quaranta, si comptem de setembre a juny) i que les converses es facin entre pocs (grups de tres o quatre components) possibilita l’espontaneïtat i la consegüent pèrdua de factors de cohibició: cadascú dels xerraires, a poc a poc, va “obrint la porta de casa” i va deixant que hi entrin els contertulis. No cal que penetrin als espais íntims (els grups Xerrem no són de cap manera grups de teràpia ni d’abocament emocional), però sí que són convidats a seure una estona al menjador, a la sala d’estar… La comunicació es fa natural, pròxima i interessant.
· Les converses són sobre temes habituals, dels quals tothom té coses a dir, cosa que afavoreix una despreocupació temàtica: els xerraires no s’han de preocupar de dir coses “importants”, perquè parlen de temes relacionats amb situacions humanes que són comunes.
· Els xerraires conversen responent preguntes adequades al propi nivell de domini lingüístic, cosa que els porta a una despreocupació competencial: no importa si no tenen un nivell de català gaire alt ja que el grau de correcció i de fluïdesa que se’ls demana per xerrar coincideix amb el que tenen.
· El fet que els xerraires disposin sempre d’una seqüència llarga de preguntes en parlar d’un tema fonamenta la seva despreocupació interlocutiva: no s’han de preocupar del manteniment de la conversa; si arriba un silenci, tenen una altra pregunta trampolí que els llança a continuar parlant.
Aquestes despreocupacions, a banda de centrar els xerraires en com parlen i no tant de què o amb qui ho fan, són les que aconsegueixen que no se sentin cohibits i assoleixin una comunicació gratificant i mútuament enriquidora.
3. Superació de solituds.
En l’actualitat la imatge de familiars asseguts al sofà i absorts davant del televisor és molt més habitual que l’escena d’una taula amb pares i fills sopant, fent la tertúlia del dia i donant a la conversa els tons expressius i valoratius a què estem tan acostumats. Massa sovint les converses entre gent pròxima perden la “a” de l’afectivitat per convertir-la en una “e” d’efectivitat, més productiva, diuen. Parlem més de «què hem de fer tu i jo demà» —posem per cas— que no de «com he passat el dia». Hi ha molta gent que experimenta aquesta solitud, és a dir, que veu que tot allò que sent, coneix, recorda o pensa no interessa gaire als altres, ni tan sols a aquells amb qui conviu. Solitud comunicativa.
Als grups Xerrem els interlocutors són companys (com-pa-ny = persona amb qui menjo pa) perquè comparteixen el pa de l’experiència humana: sensacions i sentiments, coneixements del món, vivències i històries, experteses i experimentacions, opinions i valoracions. No hi ha solitud, sinó companyia. Cada setmana uns i altres obren la porta de casa seva i s’esplaien amb els visitants assidus —i amb el nous si arriben— sense temor de ser invadits. Havien confluït per un motiu comú, parlar català, i ara fan junts el camí de la coneixença, el reconeixement i l’acceptació. Força vegades sentim a dir als xerraires coses com aquestes «Espero els dimarts amb candeletes, que sóc molt xerraire», «Com és que no fem Xerrem a l’estiu?», «I no ens podríem trobar entre setmana, els que volguéssiu?», etc.
4. Augment de l’autoestima
Som en un temps on abunda (no sé si més que en altres èpoques) la sensació de molta gent d’haver perdut el tren: «L’anglès no està fet per mi», «Això d’Internet és molt complicat», «Com voleu que trobi feina, si només sé…?» «El català? Ui, massa difícil, és ple d’excepcions, de pronoms…», «Ja no tinc edat per estudiar», etc. No és estrany trobar persones amb baix nivell d’autoestima, sobretot en qüestions de coneixement i habilitat.
Una persona pot confirmar que ha adquirit la parla d’una llengua quan a l’hora d’una intervenció prou extensa (una conversa llarga, una aportació en una reunió, el relat d’una experiència, etc.) no té dificultat a canviar la seva per la que ha après, perquè sap que podrà dir el mateix amb els mateixos matisos. En podem dir apropiació lingüística. És l’objectiu central del projecte Xerrem: ajudar a assolir aquesta apropiació pel que fa al català. Els que hi arriben experimenten un plaer intens que, a més, és elevador natural de l’ànim i trampolí de l’autoestima.
La perseverància porta a l’èxit. Quan unes persones fa temps que practiquen la conversa, arriba un moment que els desapareix la consciència d’estar parlant en català i només els queda la consciència de comunicar el que volien dir als companys. Diuen aleshores que «han parlat català sense adonar-se’n.» És l’èxit comunicatiu. Ja no són aquells que es deien a si mateixos «mai no me’n sortiré». Ara se senten prou competents per parlar la llengua dels catalans. Poden dir en veu alta «El català també és la meva llengua». I els ha crescut l’autoestima de manera real, comprovable.
5. Coneixement del país i diàleg intercultural
Les persones voluntàries que acompanyen, corregeixen i esperonen els xerraires van relacionant allò de què es parla amb el país on vivim; van salpebrant les sessions amb referències al món català tot construint un encaix constant entre llengua i nació. Així, els xerraires, quan parlen de soroll el poden connectar amb el tambor del Bruc, quan «donen carbassa» recorden les tradicions de les famílies catalanes, quan diuen els quarts de les hores poden explicar que és un costum que ve d’antic, de la població disseminada de la Catalunya Vella, quan parlen de vagues i esquirols poden referir-se a la història del tèxtil als rius de Catalunya, etcètera, etcètera. Aprendre a parlar una llengua és fer-se partícip de la seva geografia, història i cultura. Sovint això es troba a faltar en molts ensenyaments fromals de la llengua.
Els xerraires, vinguts d’arreu, també saben salpebrar les converses amb múltiples referències als seus llocs d’origen. I tots hem conegut menjars que es fan al nord de Mèxic, costums solidaris ancestrals dels pobles de Guinea, emocions intenses de les processons de Setmana Santa, que Camerun significa “Riu de gambes”, que a Ucraïna els mesos s’anomenen amb referència a l’activitat del camp i la natura, etcètera, etcètera.
És evident que aquests enriquiments es donen gràcies a la vivor esmentada dels grups, una vitalitat possible gràcies a la munió de persones convençudes dels tres eixos —llengua, cohesió i país— que hi posen entusiasme, preparen les sessions, es formen i aprecien els xerraires. A ellls i elles es deu aquest fruit.
Hi ha innombrables persones —milers i milers— arreu dels Països Catalans amatents al redreçament de l’ús social de la llengua, a l’enriquiment mutu dels que vivim junts i al coneixement i estima del país. Tant de bo iniciatives com el projecte Xerrem es vagin estenent arreu, en sinergia amb tantes i tantes entitats i col·lectius que senten com a pròpies les fites esmentades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Des de la trinxera, com a xerpa que comparteix responsabilitat del Grup Xerrem del Centre Cívic de Sant Martí de Provençals (matí), i per reafirmar sobre la pràctica alguns dels anàlisi tan ben raonats pel Jordi, voldria explicar unes observacions realitzades sobre una conversa d’aquest dimecres passat.
Al sortir del xerrem quan ja feia alguns minuts que la sessió havia acabat i després de recollir-ho tot, vam veure al carrer pràcticament tot el grup en una animada conversa. Ens hi acostem la Maria Teresa i jo i amb satisfacció comprovem que la discussió (en el més significat anglès de la paraula) es desenvolupa en català. Desprès en Manel, un xerraire que ja fa temps que ens acompanya, al felicitar-lo i a la vegada preguntar-li: “Caram Manel, molt bé!, et fixes que fa poc temps aquesta conversa hauria tingut lloc en castellà”? L’entranyable Manel contesta amb un lacònic: “Sí, però és que ara jo ja he perdut la por”.
Les observacions:
– El grup està creixent contínuament malgrat que l’horari de mati 10 a 12 no és el més còmode per a molts. Funciona el boca-orella perquè probablement es senten satisfets per la tasca que estan fent i ho recomanen a coneguts i amics.
– Les persones que abans venien i se n’anaven sols o en petits grups, mica a mica s’uneixen i fan tertúlia a l’arribar o al finalitzar. El grup està treballant en la seva cohesió.
– En la valoració del progrés de les persones, que és molt evident, els xerpes hi veiem com a elements molt importants l’automotivació i l’autoestima sense descartar-ne d’altres.
Gràcies Jordi per el anàlisi tan extens i profund i que ens ajuda a entendre on som i a on anem. Als companys xerpes i a tots els que estem en aquesta tasca de fer créixer l’estimació i l’ús de la llengua, endavant perquè tenim molts motius per no caure en el desànim.