El blog de Jordi Piqué

ETA (Euskadi Ta Askatasuna) torna a les armes. En un comunicat previ fet públic al diari Gara, la banda terrorista va anunciar la fi d’una treva que s’havia prolongat per espai de 14 mesos i 12 dies. D’aquesta manera, també es tancava la porta definitivament a un procés de pau que ja semblava estar condemnat al pou de l’impossible des del moment en que ETA -en un error de càlcul evident-, va destruir la Terminal 4 de l’aeroport de Madrid, matant a dues persones.

Contràriament al que el sentit comú indicaria, un problema tan seriós com el del terrorisme no ha servit per unificar en un mateix front a les diferents forces polítiques; ben al contrari, durant el temps en que l’executiu espanyol i els representants d’ETA mantenien converses encaminades a l’abandonament de les armes, el partit del govern s’ha vist perillosament incapaç de fer front a la gravíssima campanya de descrèdit a la que l’ha sotmès el primer partit de l’oposició. A tal extrem han arribat els retrets que entre acusacions de traïció i d’entrega de Navarra o la independència de Euskadi, el líder del PP passarà a la trista història que, de tant en tant, recullen les hemeroteques del disbarat, com l’autor de la frase, pronunciada en seu parlamentaria el passat 15 de gener, segons la qual "si usted no cumple sus compromisos, le pondrán bombas, y si no se las ponen, es que ha cedido".

Però de fet, els despropòsits no tenen un origen recent. S’apuntava ja aquest camí quan els dos grups majoritaris (PSOE i PP) van signar el conegut "Pacto por las libertades y contra el terrorismo", amb l’exclusió intencionada i expressa de les dues forces nacionalistes més importants del panorama espanyol, Convergència i Unió (CiU) i el Partido Nacionalista Vasco (PNV). No és possible establir un pacte contra el terrorisme deixant al marge a les úniques forces que successivament -tan amb els governs d’esquerra com amb els de dreta- s’han mantingut fidelment al costat de totes aquelles mesures que els executius de torn decidissin emprendre; més encara si considerem que el PNV és la força política directament implicada en el context on succeeixen els fets.

Cal dir també que des del nacionalisme català s’observa amb preocupació la problemàtica. Si bé i en un passat llunyà podrien existir puntuals simpaties amb la banda armada des de l’independentisme, aquestes van acabar quan ETA decidí cometre atemptats tan sagnants i indiscriminats com els del quartell de Berga o, sobretot, l’Hipercor a Barcelona. I de fet, el catalanisme sap que qualsevol benefici polític que ETA aconseguís gràcies a la lluita armada seria prou motiu com per sentir-se traït per una constitució on, necessàriament ha de prevaldre per sobre de la violència, la paraula.