El blog de Jordi Piqué

Ara que, finalitzat el “Super Tuesday”, els
mitjans de comunicació concentren la seva atenció informativa en
l’aferrissada lluita per la nominació demòcrata entre Barack Obama i Hillary Clinton, és bon moment per fixar-nos com l’outsider John McCain
progressa com el més ferm dels candidats a la presidència dels Estats
Units per part republicana. I és que en aquest partit les coses semblen
estar força més clares: mentre que en Fred Thompson, Duncan Hunter i Rudolph Giuliani ja van fer efectiva la retirada de la seva candidatura, els 16 delegats aconseguits per Ron Paul
suggereixen que aviat acabarà prenent el mateix camí. Poc més optimista
pot ser el futur vist des dels seients dels respectius directors de
campanya de’n Mike Huckabee (176 delegats) i Mitt Romney
(270 delegats), tret que en les properes votacions no comencin a
retallar –de manera espectacular- el còmode avantatge que li donen els
680 delegats al senador per Arizona. Però, ¿qui és aquest McCain i què ofereix al poble nord-americà?.

Fill i nét d’almiralls de l’armada dels USA i heroi de la guerra del Vietnam on, entre 1967 i 1973, va ésser sotmès a tortures al famós Hanoi Hilton; com ha explicat ell mateix en diferents ocasions: “tinc més cicatrius que Frankenstein”. John McCain
és el que als Estats Units s’anomena un maverick; és a dir, un element
incontrolable que, si bé forma part del partit, no sempre segueix -a
fil de roda- l’establishment oficial. És des d’aquest perfil
que aixeca una suggerent proposta, barreja de receptes econòmiques
tradicionals (tradicionals entre les files republicanes, es clar!),
honor patriòtic i una certa dosis d’innovació en l’àmbit social:
baixada d’impostos, augment en defensa, desenvolupament tecnològic a
l’empresa, tancament de Guantanamo, legalització progressiva de la
immigració il·legal, guanyar la guerra d’Irak, acabar amb les tortures,
etc…

L’altre dia discutia amb un amic sobre aquest perfil McCain.
El més senzill, amb els nostres tendres ulls europeus, es creure que no
estem parlant més que d’una nova versió, si voleu matisada, del que Bush Jr.
ens ha donat els darrers vuit anys i que, per tant, la victòria
demòcrata és un fet anunciat ja des de les eleccions a la cambra
legislativa. Però si hom analitza quins són els temes que més
interessen als votants i comprova com els primers llocs d’aquesta
llista els ocupen “l’economia” i “l’Irak”, el pronòstic ja no és tan
clar.

Perquè el pack electoral que John McCain
farà servir com aval del seu programa de govern tindrà, justament, tots
els seus punts forts en el tractament, amb èxit, d’aquestes dues
problemàtiques. A ningú no se li amaga que la figura del McCain
com a home de l’exèrcit tindria més de mig camí recorregut si d’una
candidatura al senat republicà romà parléssim i de vegades els Estats
Units no són gaire lluny de l’Imperi Romà. Per altra part, la proposta
econòmica, re-formulada a partir del conjunt de mesures definides pel
nobel d’economia Milton Friedman i impulsades per en Ronald Reagan (veure Reaganomics) durant la dècada dels
‘80, li garanteixen no poc suport. Però personalment, on veig la
diferència més important –la decisiva?- respecte als candidats
demòcrates, és en el plantejament psicològic que John McCain ofereix
al poble nord-americà: Lluitar amb convicció pel que es creu però
fer-ho des de l’honor. Potser del que es tracti finalment sigui
d’escollir la manera de sortir de l’Irak que menys ofengui l’ego dels
Estats Units, un maquiavèl·lic dilema entre triomfar-hi a costa de més
mitjans i vides humanes o tornar cap a casa amb la cua entre cames.

_{[ Publicat a www.jordipique.net el 07 de febrer ]}

Links d’interès:

• John McCain Website
• John McCain Biografia
• Hanoi Hilton al detall
• Reaganomics al detall

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!