El blog de Jordi Piqué

Au dessus de la melée

12 de març de 2008
General
0 comentaris

L’afilador arriba a Can Mariano

Quan encara no havia finalitzat la jornada electoral, abans que la mitjanit hagués arribat, ja demanaven la dimissió de Zapatero. Va ser, si més no, una nota de color original enmig d’un vespre nefast pels seus interessos. Més enllà de veure a una plorosa Elvira i escoltar el missatge buit d’un Mariano Rajoy
deçebut i sobre-passat pels esdeveniments, l’interès es centrava en
observar, tal i com succeïa en els millors temps de les desfilades
davant del Kremlin (escenografia inclosa), quines podíen ser les
reaccions dels capitostos del Partido Popular, qui aplaudia i qui no,
qui acompanyava al líder derrotat, qui preferia quedar-se darrera
d’aquell balcó que semblava marcar la diferència entre el “sal y apechuga” i el “los de dentro no tenemos culpa“.

Més
enllà del número tretze del carrer Gènova, les redaccions dels diaris i
ràdios que influeixen, condicionen i -de vegades- imposen els seus
plantejaments a un Partit Popular seduït pels seus cants de sirena, les
primeres cròniques ja qüestionaven al qui fins aquell moment era una
figura indiscutible del “centre-dreta” espanyol, un Mariano Rajoy, suma de totes i cadascuna de les virtuts, no només teologals, sinó també les que venen definides pel lideratge més excels.

Així és com al mateix temps que en Luís María Ansón reclamava la seva substitució immediata en articles com “El PP necesita un nuevo líder“, en Pedro J. Ramírez s’esplaiava amb editorials com “El PP debe renovarse” o intervencions a COPE afirmant, sense cap mena de rubor, que “Mariano Rajoy no reúne las condiciones para ser el líder que la derecha necesita“.
Però no havíem quedat el passat divendres que el candidat popular era
la millor cosa que podia passar-li a Espanya?. A l’altra banda del ring
hi trobem als qui es postulen com a valedors de la continuïtat de Don Mariano
-o Maricomplejines, depenent del moment i la circumstància-, potser ho
fan per que saben que mai més tindran un dirigent que assumeixi els
plantejaments que aquests mitjans de (in)comunicació envïen amb tanta
obediència com ho ha fet l’actual número 1 del Partido Popular. Francisco Marhuenda
-nou director de La Razón- i un ABC en reconstrucció, es brinden a la
tasca d’una tercera oportunitat amb la idea de fer-se un espai propi,
guanyar-se nous amics, confidents a la capital i recuperar vendes -que
al capdavall és del que es tracta-.

Finalment, els que juguen a indefinir-se, alterant el bastó i la pastanaga, Juan Carlos Girauta des de les pàgines virtuals de Libertad Digital escriu l’antològic article “Usted mismo, Don Mariano“,
una mena de factura entre el”gràcies a nosaltres vostè està on està”,
“nosaltres hem aguantat al partit” i el “no escolti els vents del canvi
perque el portaran a la perdició”. I Don Federico?; el “comunicador” -que no periodista-, es mou entre culpabilitzar a l’ineficient equip amb el que Rajoy s’ha envoltat, compadir a Daniel Sirera pel poc temps que ha tingut en extirpar el mal que en Piqué ha deixat i brindar-se a recolzar enfàticament a la, de moment amagada, Esperanza Aguirre.

Hom creia que les crisis internes en cada partit polític les iniciaven,
administraven, dirigien i tancaven els propis partits polítics. L’onada
d’opinió publicada -no pública- marca el primer cas a la política
espanyola de com posar en crisis l’autoritas d’un líder impulsat pels mateixos mitjans que fins
ara l’adulaven. Caldria que el proper líder del PP –Rajoy o qui el substitueixi-, prengui bona nota del clàssic de Shakespeare: “Brutus, tú també fill meu?!”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!