Construïm la Catalunya independent
Bloc d'en Jordi Miralda
Les enquestes vaticinen la victòria del PP al País Valencià i les Illes aquest proper 22 de maig. És una llàstima i una mala notícia per la nostra llengua i cultura compartides, perquè ja sabem que el PP aplica polítiques contràries al desenvolupament de la cultura en català. Això hauria de ser una evidència per tothom. El català retrocedeix davant del domini del castellà com a llengua global en els medis de comunicació, i davant de l’adopció per part de la majoria d’immigrants del castellà com a llengua principal (cosa que no és culpa dels immigrants, que sovint posen molt bona voluntat en aprendre català, sinó de la societat que els rep en castellà). El català pot combatre aquesta tendència si és la principal llengua vehicular a l’escola, té una presència majoritària en els medis de comunicació locals, rep subvencions no inferiors al castellà en tots els camps culturals, i té preferència en tota l’administració. Si no és així, la llengua local sempre serà marginada i, a llarg termini, substituïda per la més global, i això és el que promou i seguirà promovent el PP.
A la vegada, el fet de que la majoria segueixi elegint polítics corruptes és molt greu per la salut de la democràcia. Al segle XXI, no n’hi ha prou amb tenir un sistema de govern democràtic (cosa imprescindible per ser membres de la Unió Europea i acceptats en el món occidental): cal aspirar a una democràcia de la més alta qualitat. Això vol dir transparència i màxima exigència ètica als càrrecs públics. Sempre passa el mateix amb els casos de corrupció com els que esquitxen el PP valencià: durant un temps surten tot d’escàndols i rumors sobre corrupció, que no s’acaben d’aclarir mai. Després, els rumors i les notícies s’esfumen tal com s’evapora l’aigua: algun pacte per les altures ha ordenat que d’això ja no se’n parli, que tot quedi amagat i enterrat, i la gent al cap d’un temps se n’oblida. Molta gent es convenç que podem seguir vivint sempre igual, que després de la crisi la vida còmoda tornarà amb els que ja coneixem, i vota els de sempre.
Però si la majoria vota merda, a tots ens tocarà menjar merda. Això és el que passa en democràcia. Hi ha aquest article de Xavier Roig que reflexiona sobre aquesta evidència i que acaba recomanant als catalans (els del Principat de Catalunya, amb les fronteres imposades en el tractat dels Pirineus al 1660) que abandonin la idea dels Països Catalans perquè, al capdavall, els ciutadans dels altres territoris de parla catalana han de decidir el seu futur per la seva banda, i nosaltres no tenim cap base moral per dir-los el que han de fer, i val més que ens concentrem en aconseguir la independència del Principat.
L’article de Xavier Roig el trobo d’un pessimisme i derrotisme exagerat. D’altra banda, també penso que hi ha hagut alguns errors històrics en la forma com s’ha volgut introduir el concepte de Països Catalans, que ha facilitat en certa manera la instigació a l’anticatalanisme, en particular al País Valencià.
Els Països Catalans són una realitat lingüística i cultural evident. També tenim una història estretament lligada. Aquesta realitat conjunta s’ha de defensar, però a la vegada també cal remarcar que el dret a l’autodeterminació pertany a cada territori. Quan des de Catalunya es concep una única nació englobant tots els territoris dels Països Catalans, s’està assumint una voluntat conjunta de tots aquests territoris d’aglutinar-se en una sola nació que no ha estat mai refermada democràticament. Des del punt de vista històric, mentre que la Catalunya Nord i alguns territoris de la Franja van ser escapçats de Catalunya contra la voluntat del poble per les dictadures monàrquiques que van imposar el tractat dels Pirineus, el regne de València i de Mallorca van ser creats com a entitats diferents de Catalunya i Aragó dins d’una mena de confederació monàrquica amb característiques medievals molt allunyades de la realitat actual. Però en qualsevol cas, ens cal, des d’un principi, afirmar l’autodeterminació dels pobles i la democràcia com a valor primari, i partint de la realitat present: cada territori haurà de decidir primer si vol emancipar-se de l’estat que ara el governa (espanyol o francès) de forma democràtica. En altres paraules, el primer pas ha de ser necessàriament crear un estat sobirà pel Principat de Catalunya, per València o les Illes. Només després d’això podrà decidir cada territori separadament si vol ajuntar-se en una confederació de Països Catalans, amb una estructura acordada multilateralment, i els territoris de la Franja i Catalunya Nord podran decidir si volen unir-s’hi d’alguna manera. Aquí hi ha moltes possibilitats que són impossibles de predir, i segurament el futur serà diferent del que nosaltres ara puguem imaginar.
Per altra banda, no podem defallir en la nostra lluita ni abandonar des de Catalunya els qui comparteixen la nostra llengua i cultura arreu dels Països Catalans: hem passat abans èpoques pitjors, i hem de buscar noves formes de defensar-nos, ara que tenim democràcia però també nous reptes i amenaces en el món de la globalització. Sento una gran admiració per tots els que lluiten per la llengua i la cultura catalana allà on les condicions són més adverses que a Catalunya.
I per tant, penso que convé acabar amb una nota molt més optimista que la de l’article de Xavier Roig: per més vegades que guanyi el PP a València, a cada nova elecció hi haurà una nova oportunitat de canvi. I alguna vegada canviarà el govern, i quan arribi això el canvi podrà ser tan gran com es vulgui: no hi fa res quantes vegades consecutives hagi guanyat el PP. El PSOE s’enfonsa, i hi ha una oportunitat de bastir una altra alternativa que pugui realment ser majoritària: al final en democràcia sempre hi ha alternança. Podem estar menjant merda durant molt temps, però al final, quan la gent se n’adoni i vulgui una cosa diferent, podem desfer-nos-en i enterrar la merda per sempre. Només depèn de que se sàpiga construir l’alternativa que li cal a cada poble.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al valencià li queden dos generacions. És una impressió personal, i jo no sóc cap estudiosa seriosa del tema. Però tampoc cal ser-ho.
Cada vegada el parla menys gent als seus fills. Mares jovens, de pobles o ciutats on majoritàriament es parla valencià, que estan parlant amb altres mares en valencià, i en arribar els fills, els parlen en castellà.
A nivell de l’administració pública el tema és molt pitjor. L’altre dia, a “El tunel valencià”, J.I. Pla, (polític del Psoe), va dir que a l’administració l’us del valencià era del 90%. Quina bestiesa!. Jo treballe en l’administració, he estat en diferents comarques, i cap presona l’escriu, cap, la majoria no saben fre-ho. Alguns documents oficials, guies de treball, formularis,… només estan en castellà. I quan un l’escriu i presenta els seus informes en valencià, encara et critiquen perquè clar, els dones molta feina a les administratives que han de traduir, i “oye, ¿qué pone aquí?, no és por nada, pero cuando me tocan tus informes,… yo no te digo que no lo hagas en valenciano, pero tardamos mucho más en pasarlo,… además, ¿esto es valenciano o catalán?,…”
El 45% dels valencians que pensen, pensen que son idiomes diferents. Q
El PP tornarà a guanyar amb més vots encara, i la llengua anirá secant-se.