Construïm la Catalunya independent

 Una de les confusions que avui limiten greument el creixement de l’independentisme a Catalunya és la relació amb els sentiments nacionalistes. Els poders mediàtics ajuden a crear una falsa sensació de que l’independentisme és una força minoritària i marginal amb enquestes que pregunten a la gent si se senten més espanyols o més catalans, o igualment espanyol i català. Cal desacoplar aquests sentiments, que formen part de la llibertat personal de cadascú, del que avui en dia ha esdevingut el deure de treballar per la independència per part de tots els catalans que estimem el nostre país.

  Per entendre això que dic, imaginem-nos per exemple una noia nascuda al Tibet que de molt petita va emigrar a Anglaterra amb els seus pares a causa de la repressió xinesa. Ha viscut sempre a Anglaterra i és educada íntegrament a les escoles d’aquest país, parla tibetà amb els pares i anglès amb amics i amigues, i de gran visita el seu país d’origen, coneix molts tibetans i s’implica en la lluita del poble tibetà. Aquesta noia porta dues nacions al seu cor que sent com a seves, Anglaterra i Tibet. Si es pregunta qui és ella i qui li ha donat els valors culturals que sent com a seus, s’adonarà que allò que ha après dels seus pares, de l’escola i dels companys ha sorgit de dues nacions, Anglaterra i Tibet, de les quals ella és part.

  Podem pensar també en una altra noia filla de mare austríaca i pare danès, que ha passat part de la seva vida a Dinamarca i part a Àustria i ha estat alumna a escoles dels dos països. No ens estranyarem de que aquesta noia se senti pertanyent a dues nacions, la danesa i l’austríaca. Però si li preguntéssim si ella voldria que les dues nacions s’unissin en un sol estat, segur que això ho trobaria del tot fora de seny: malgrat els sentiments personals de la noia, Dinamarca i Àustria tenen un caràcter nacional massa diferent per a que volguessin cedir llur sobirania pròpia a una nació més gran.

  La nació catalana es troba en una circumstància molt especial que hem de saber tractar adequadament: una part molt substancial dels habitants de Catalunya se senten catalans i espanyols a la vegada, sovint degut al seu origen familiar. Sentir-se part d’una nació no és, en general, el resultat de cap argument lògic mitjançant el qual puguem convèncer els altres de sentir-se com nosaltres, sinó més aviat un sentiment personal que sentim en preguntar-nos: ¿ Qui m’ha fet tal com sóc avui, i qui m’ha donat la cultura que sento com a pròpia? Quan una persona s’ha format amb una gran influència de dues nacions que aprecia, no és gens estrany
 que senti pertànyer a les dues nacions a la vegada.

  Per altra banda, per a ser independentista a Catalunya només cal entendre que Catalunya és una nació, i que en cap cas té sentit imaginar que una nació pugui estar dins d’una altra nació, o formar-ne part. Per tant, l’única forma de trobar el famós encaix de Catalunya i Espanya hauria sigut refundar un estat espanyol plenament democràtic que hagués condemnat i anul·lat plenament el franquisme, i que hagués acceptat un caràcter plurinacional que impliqués representar amb igualtat les diferents nacions que en formen part i els seus interessos. Això avui en dia s’ha demostrat que és impossible: la gran majoria dels espanyols volen un estat uninacional on el castellà és “la lengua de todos”, i els dos grans partits de l’estat espanyol han dit clarament que aquest estat representa només la nació espanyola. Per ells, la nació catalana simplement no existeix, només existeix “el problema catalán”. Per tant, deixem de trencar-nos-hi les banyes: els espanyols tenen tot el seu dret a tenir l’estat que vulguin, i els catalans tenim el deure de constituir el nostre estat per tal de que el país que ens estimem pugui sobreviure.

  Aleshores, els catalans que se senten a més espanyols, andalusos, murcians, aragonesos, etc., cadascú segons la seva llibertat personal de sentir-se com vulgui, no han de trobar cap problema en adherir-se a l’independentisme. I l’independentisme català no pot ser antiespanyol: simplement, entenem que la millor solució per a tothom és tenir un estat per cada nació que podran finalment entendre’s i ser amics dins la Unió Europea; i que aquests estats tindran una economia molt més eficaç i una societat molt més cohesionada i satisfactòria que no pas en l’absurda situació actual. L’estat català no ha de posar cap impediment a la doble ciutadania catalana i espanyola: tan normal hauria de ser que un ciutadà català que viu a Catalunya se senti també espanyol i mantingui el seu vincle amb l’estat espanyol, com que un català resident a Madrid de forma permanent obtingui també la doble ciutadania i se segueixi sentint català.

  Malgrat les greus injustícies comeses des d’Espanya contra la nació catalana, els catalans no hem de menystenir la cultura espanyola ni les persones que se senten espanyoles pel sol fet de sentir-se’n. Molts dels catalans que se senten també espanyols són fills dels immigrants que arribaren durant el règim franquista, els quals patiren greument del desastre econòmic i social provocat per aquest règim i es veieren forçats a emigrar. La història d’aquesta emigració després de les matances i la repressió franquista en els territoris on s’originà ha de formar part del relat històric nacional català, i la memòria compartida del sofriment sota el franquisme, i d’un treball i un esforç conjunt per aixecar l’economia catalana, ens ha d’unir com a poble.

  Per això, la paraula espanyol no s’ha d’utilitzar mai com una espècie d’insult entre els independentistes a Catalunya. Espanyol és simplement un ciutadà de la nostra nació veïna, una persona que sent unes arrels que li vénen d’aquella nació. No se li pot demanar a ningú que renegui de les seves arrels familiars. Però això no té res a veure amb ser independentista o unionista. Avui en dia l’únic argument que li queda a l’unionisme és l’aferrissament al dogmatisme passat de moda de “la indisoluble unidad de la gloriosa patria española” que va deixar l’herència franquista del “atado y bien atado”. El català que se sent també espanyol té també el deure de que la nació espanyola es deslliuri finalment d’aquest dogma, admeti que la nació catalana
existeix i no és part d’ella, i pugui finalment trobar la seva veritable identitat.

  On ningú no pot pretendre ser dues coses a la vegada és entre independentistes i unionistes. Ni tampoc es pot pretendre voler-se col·locar en algun entremig, perquè l’entremig no existeix. El qui sigui unionista ha d’acceptar ser espanyol de cap a peus, defensar Espanya com la seva única nació, i afimar que Catalunya no és cap nació ni pot mai aspirar a cap mena de sobirania ni parcial ni compartida, sinó que és i serà una comunitat autònoma espanyola de naturalesa dictada pel Tribunal Constitucional espanyol. Qui no vulgui defensar tot això només té una alternativa: ser independentista. La resta són auto-enganys: això va pels polítics de CiU, PSC i ICV que no defensen ni independentisme ni unionisme i que pretenen liderar el
nostre país des d’una ambigüitat que ja és intolerable.