Les circumstàncies han canviat perquè ERC ja ha dit que el tripartit ha arribat a un final d’etapa, i que no n’hi haurà un tercer. I perquè ERC ha proposat al Parlament iniciar un procés vers la independència, pel qual van votar a favor els 21 diputats de ERC. Per tant, ningú no pot tornar a dir que al Parlament actual no hi ha cap diputat independentista: n’hi ha exactament 21. Per altra banda, amb l’arribada de la sentència del Tribunal Constitucional, també hem vist més clar que l’etapa del tripartit ens ha portat certs beneficis: com diu Miquel Sellarès en una entrevista recent a Tribuna Catalana, ens cal meditar si tot l’augment de l’independentisme hagués pogut succeir sense tot el que ha fet ERC.
ERC ha comès molts errors mentre ha governat amb el tripartit, que ha portat a molts independentistes a la desafecció. Reagrupament també ha comès errors. I ara, a les portes de les eleccions, també els ha comès Solidaritat Catalana per la Independència en intentar de nou la unitat independentista d’una forma massa improvisada i desorganitzada, i inclús diria, barroera. És hora de que els tres Joans es reuneixin, reconeguin els errors, i reconeguin que l’interès del país ha d’anar per davant de diferències personals. I aquest interès, avui, és la coalició de tots tres.
A vegades, per guanyar vots, és més útil reconèixer els errors propis que no pas seguir amb l’habitual fatxenderia de la política catalana. I això és el que haurien de fer ara els tres Joans. El pacte de la coalició no ha de ser gaire complicat: ERC ha de tenir una majoria (potser dos terços) de candidats a la llista, perquè és evidentment la força més potent i organitzada, però també necessita de l’ajut dels altres per poder enterrar la desafecció dels votants i iniciar una nova etapa. Els diputats d’ERC podran entrar al govern que vulguin, i els altres seran lliures de no fer-ho. Hi haurà llibertat de vot, excepte en les qüestions que ens han de permetre avançar cap a la independència. I a les següents eleccions, ja se’n tornarà a parlar.
Potser aquest pacte no és tan difícil com alguns pensen. Fa poc, quan Carretero va proposar aquesta coalició, en Puigcercós no va dir que no: va demanar una proposta més concreta. I a ERC han d’entendre que aquesta coalició faria més que sumar vots. Si els tres Joans van separats, l’augment de l’independentisme no es veurà representat en el proper Parlament. Si van junts, podem aspirar a una gran victòria: superar el PSC en número de diputats, i convertir-nos per tant en la segona força de la política catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo part de l’anàlisi que fas amic Jordi, tot i que vull remarcar-te que aquesta divisió de llocs a la candidatura, a més de partir d’una idea errònia, és contraproduent.
Errònia perquè avui dia ERC no gaudiria d’aquest suport.
I contraproduent perquè només generarà més batalletes per quotes.
També és cert que tots hem comés errors i que gràcies a ERC s’ha avançat en moltes coses, però no pots comparar la magnitud d’uns amb la d’altres.
Com tampoc pots (ni tu ni ningú) negar que els postulats amb els quals Carretero va renunciar a ERC i va fundar RCat finalment s’han confirmat.
Siguem justos amb tothom i col·loquem tothom al seu lloc, com molt bé tu dius, ” A vegades, per guanyar vots, és més útil reconèixer els errors propis
que no pas seguir amb l’habitual fatxenderia de la política catalana.”
Jo hi afegeixo, reconèixer els propis i reconèixer els encerts d’altri, pot ajudar a cohesionar aquesta candidatura que volem.
Salut i Independència.