Construïm la Catalunya independent

Durant els darrers mesos s’han produït a Catalunya tres propostes importants que poden marcar el futur de la nostra nació. Una és la iniciativa de la societat civil d’organitzar una consulta sobre la independència, sobrepassant el marc legal espanyol i donant la paraula al poble de la forma més lliure i democràtica. Una altra és la primera proposta seriosa d’una Constitució per Catalunya, la proposta que ha fet Reagrupament. I la tercera és la Iniciativa Legislativa Popular per a convocar un referèndum legalment reconegut sobre la independència de Catalunya, que en la seva última versió ha estat formulada per Alfons López-Tena i Uriel Bertran fent una carambola jurídica per presentar-la com una reforma de l’actual Constitució espanyola, per tal de que pugui ser acceptable segons la legislació espanyola vigent pel Parlament de Catalunya.

Sóc de l’opinió que donar suport ara a un referèndum que sigui vinculant de cara a l’estat espanyol podria ser com començar a construir una casa per la teulada. Com ja ha dit Salvador Cardús, el referèndum vinculant sobre la independència ha de ser el punt d’arribada, i no pas el punt de sortida, del nou estat català. Però la ILP presentada per López-Tena i Bertran voldria fer-ne el punt de sortida. Aquesta és una acció que pot comportar un gran risc de fracàs, i que podria ser el camí que l’estat espanyol desitja que prenguem. No podem dubtar-ne: si l’estat espanyol acceptés una carambola jurídica, seria un senyal que li deu interessar.

  Si es convoqués ara un referèndum sobre la independència, a través d’una ILP liderada per Alfons López-Tena, sense que el partit CiU donés ple suport a la independència (mantenint-se, com sempre, en l’ambigüitat i la divisió pactada), caldria preguntar-se com és que el senyor López-Tena espera convèncer el poble català de votar-hi a favor sense haver ni tan sols convençut el seu propi partit polític.
En una situació en què la majoria dels diputats del Parlament de Catalunya donessin encara suport a la unió espanyola, o bé es mantinguessin en l’ambigüitat, i l’estat espanyol tingués el domini de la campanya publicitària i de la forma com es planteja la pregunta sobre la independència, el risc de perdre un referèndum sobre la independència seria molt alt. I si el perdéssim, els catalans sofriríem un cop duríssim pel nostre objectiu de proclamar l’estat català.

  La via de Reagrupament de començar proposant una Constitució per Catalunya em sembla molt més encertada. Per poder convèncer els catalans de votar a favor de la independència cal tenir una proposta clara de com volem que sigui el nou estat, cal presentar la proposta al Parlament, i cal convèncer als altres partits que critiquin la nostra proposta i que en presentin una de seva, amb les seves pròpies idees. La gent ja sap com és ser una Comunitat Autònoma espanyola, ara el que cal és explicar com seria un estat català, i per què seria millor que el que tenim ara. Cal que els partits majoritaris al Parlament diguin com volen construir aquest nou estat, i quins avantatges ens donarà respecte a ser espanyols. Fins que no es faci aquest procés, només les persones que ja tenim un fort sentiment de ser catalans i que ja hem perdut la por votarem a favor de la independència. Les altres persones necessiten motius clars per voler un estat català, i necessiten veure una majoria al Parlament favorable a la independència per perdre la por i adquirir confiança de que la plenitud del poble català només es podrà atènyer amb l’estat propi.

  Actualment, encara que Esquerra Republicana de Catalunya es proclama independentista i fa 30 anys que es presenta a les eleccions catalanes, encara no ha fet mai una proposta de Constitució de Catalunya. Cal que ells també en facin una, i que entrin en el debat sobre com construir l’estat català, si volen fer creïble el seu independentisme. I després cal també que els diputats d’altres partits que es vagin declarant independentistes (cas de Raül Romeva a ICV, i de varis de CiU) parlin clar i entrin també en aquest debat, el qual Reagrupament haurà de promoure i impulsar. El procés ha de ser d’aconseguir primer una majoria de diputats favorables a la independència, de que aquesta majoria debati i expliqui al poble el projecte de Constitució de Catalunya i del nou estat català, de que es proclami aleshores la independència unilateralment i es posin les bases d’una secessió negociada amb arbitratge internacional, i finalment, com a últim pas, que es faci un referèndum vinculant per demanar al poble de Catalunya si vol democràticament ratificar allò que el Parlament haurà declarat.

  La Consulta sobre la Independència organitzada pel poble català ha estat un gran pas endavant, i aquí el poble català ja està expressant la seva voluntat, sense interferències de l’estat espanyol. Reagrupament dóna tot el seu suport a la consulta organitzada per la societat civil catalana. Qui té clar el que vol i és demòcrata va a votar, i qui no vota no opina.  El fet de que la consulta actual no sigui vàlida segons l’estat espanyol no li ha de treure cap mena de legitimitat de cara al poble català. Però ara, abans de fer un referèndum que sigui acceptat, i probablement controlat, per l’estat espanyol, hem d’anar amb peus de plom i no caure als paranys que segur que ens estan preparant.

  Per tant, sisplau, res de dreceres perilloses, senyors de ERC i CiU. El camí correcte crec que és el que proposa Reagrupament.