Si hi ha alguna cosa en què la llengua espanyola és la primera del món, segurament és en haver provocat l’extinció del major nombre d’altres llengües. Això és probablement cert, si tenim en compte la gran quantitat de llengües indígenes que s’han extingit, o estan en vies d’extinció, a Amèrica. Tot per culpa d’un nacionalisme lingüístic espanyol radical, excloent i criminal que s’ha perllongat al llarg dels segles de l’imperi espanyol i de les seves seqüeles actuals.
Si no hagués sigut pel gran genocidi espanyol, hi haurien actualment molts escriptors en les diverses llengües indígenes d’Amèrica que haurien escrit novel·les precioses i potser haurien obtingut el Premi Nobel enlloc del senyor Vargas Llosa. Però tot això ha estat destruït pel nacionalisme espanyol. I la resposta de Vargas Llosa és d’atacar les persones que lluitem per defensar altres llengües com el català. No en tenen prou en defensar la llengua que ha matat un major nombre d’altres llengües, ara volen matar també el català per aconseguir finalment la seva extinció, i que així l’espanyol sigui també la llengua comuna a Catalunya. Tergiversant el llenguatge i el sentit de les paraules, el nacionalista radical Vargas Llosa ens acusa a nosaltres de ser nacionalistes, per defensar el català i voler simplement la igualtat de drets del català amb totes les altres llengües europees dins la Unió Europea, mentre ell no fa res per defensar les llengües indígenes del seu propi país, el Perú.
Si el senyor Vargas Llosa tingués tan sols un xic de vergonya, enlloc d’atacar els que estem defensant el català, el basc, el gallec o l’occità en contra dels interessos del poder dels estats i els nacionalismes radicals, demanaria perdó al món per tots els crims contra la humanitat que s’han perpetuat en nom del nacionalisme espanyol i per la imposició de la llengua espanyola. Demanaria perdó per totes les llengües que aquest nacionalisme espanyol ha extingit, per totes les grans novel·les i grans poemes en aquestes llengües que no s’han pogut escriure i per tots els Premis Nobel que no s’han pogut donar.
Però nosaltres recordarem les paraules de Salvador Espriu, el nostre escriptor que no ha estat Premi Nobel per culpa del nacionalisme espanyol radical:
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Una llengua no provoca l’extinció d’una altra. Amb eixes afirmacions es creen odis contra part de la nostra cultura. Som bilingües i hem d’estar orgullosos de ser-ho. Desgraciadament un dels nostres idiomes necessita una discriminació positiva, però d’això no en té la culpa l’altre.
Encara millor si forem trilingües.
Són els polítics que, com a pastors seculars del poble, defineixen estrategies perfectament planificades i enfocades a mantindre el ramat unit. I l’actitud de gran part de la societat cívil que pastura al ritme d’aquells.
De menuda vaig llegir algun llibre d’aquest escriptor. Ja fa molts anys que ni em preocupe en coneixer el que escriu. No s’ho mereix.
Em va passar el mateix amb Pérez Reverte, encara que aquest el que defensa no és l’extinció de la nostra cultura, sino la de la vida de les persones: justifica les guerres i troba necessari que tots els jovens passen per una guerra per a ser homes de profit
Si nazi socialista alemanya o republicà social itialià a l’època de Mussolini equival a feixista.
Ser nazionalista espanyol com Vargas Llosa pot considerar-se igualment feixista.