Suposo que no cal que parlem del País Valencià i les Illes, i la Franja de Ponent. No ho he comprovat, però suposo que només s’hi pot veure la versió en castellà. Suposo que a Catalunya Nord només s’hi podrà veure una versió doblada al francès. I suposo també, que a la resta del món es podrà veure doblada a moltes llengües, i quan algú vulgui saber l’idioma de la versió original, se li dirà, evidentment, que és en castellà. I tothom pensarà que a Catalunya, a l’any 1808, la gent del poble ja parlava en castellà.
Davant de tant de menyspreu, algun català que no vulgui la independència pot explicar per què? Si Catalunya fos estat, aquesta pel·lícula seria exportada en català, i es veuria en català a tot el nostre estat. De la mateixa manera que les pel·lícules en versió original castellana no es doblen al català a Catalunya, les que tenen versió original catalana no s’han de projectar doblades al castellà a casa nostra. I a l’estat espanyol autèntic, el que hi haurà després de la independència, podran veure la versió original subtitulada en castellà, cosa que ara no poden fer. I sabran que el nostre amic madrileny Juan José Ballesta, actor pel personatge principal, va aprendre català per rodar la pel·lícula, cosa que ara se’ls amaga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Bruc, el desafío” no és una versió doblada al castellà de “Bruc, la llegenda”, sinó que és una segona versió original rodada en castellà. Sí, tal com sona: han rodat totes les seqüències dialogades dues vegades (la primera en català, la segona en castellà) per tal de poder disposar d’una versió original en castellà que permeti als habitants de Castella estalviar-se el tràngol de sentir en Ballesta doblat (o pitjor: parlant català i subtitulat al castellà). Tenint en compte que el seu mercat és l’espanyol, podien haver rodat la pel·lícula en castellà i doblar-la al català per esgarrapar alguna subvenció de la Generalitat i acabar estrenant la versió catalana, com sempre, en cinemes marginals, però no. Aquesta vegada han estat més llestos: rodant en català han rebut una subvenció prou substanciosa per rodar la pel·lícula una segona vegada, aquest cop en castellà. Només cal llegir-se el dossier de premsa oficial de la pel·lícula -o visitar l’IMDb- per veure quina versió ven la distribuïdora com a original: l’espanyola. La versió catalana només s’ha fet per enredar la Generalitat, rebre una subvenció que d’altra manera no s’hauria rebut i subvencionar una versió en castellà que ben segur serà la que es distribuirà internacionalment, ja sigui doblada o subtitulada. Orelles de burro, ens haurien de posar!
Fer una pel·lícula d’un fet tant desgraciat com la perdua de les idees il·lustrades i la victòria de les forçes absolutistes i reaccionaries de l’Església catòlica, i de l’Estat espanyol, amb rei inclòs, ja és tot un despropòsit.
De ben segur que si haguesin fet una caracollada tipus “Hazañas bélicas” a la catalana (amb almogavers inclossos), el resultat haguera estat el mateix o pitjor.
Les collonades, millor fer-les com si fossin del veí. Realment, hi ha molt militar frustat…
Atentament
(Els trobareu amagats darrera de l’espectre del Timbaler del Bruc.)
(Blocaire d’EA)
Capítol VII
“RETROBAR-SE AMB ELS ANTONI DE FERRETER”
Les forces napoleòniques actuaven a
Catalunya sense un criteri polític coherent.
Dominaven fins on podien i canviaven de pro-
jecte segons anava la guerra. Així, una
temporada podien ésser partidaris de l’oficiali-
tat del català i l’altra no, de la mateixa manera
que podien dir: que Catalunya aquest any
forma part d’Espanya i l’any següent anexio-
nar Catalunya a França.
El seny català una vegada més necessita-
va de tot el seu tremp per no perdre’s en el
desconcert. Com compaginar tantes contra-
diccions? S’ha volgut fer creure que la gent
del país, en aquella època, estava tan desca-
talanitzada que no sentien cap grat de les
concessions que com a mínim en el terrenyidiomàtic havien aconseguit de França; però
això és una manera de preparar el panorama
per posar-hi després uns catalans que no
volien deixar d’ésser espanyols i que cotitza-
ven molt poc la seva peculiar identitat.
Una visió ben irreal, ja que també de
l’època napoleònica ens han escamotejat
l’esforç dels catalans per a recuperar la seva
personalitat sense interferències pertorbado-
res. I, una vegada més, veiem com es fa
fonedís el preludi de la Independència.
Encara avui, si agafem la Gran
Enciclopèdia Catalana, observarem que parla
d’Antoni de Ferreter sense esmentar-ne les
reivindicacions que, per la identitat catalana,
havia aconseguit dels francesos. El presenten
com si fos un regidor de l’Ajuntament de
Barcelona sense cap mèrit singular i trans-
cendent, valoració que ens fa pensar que si
tots els que han ocupat idèntics càrrecs i
només per exercir-los en tinguessin prou per
a passar a la Gran Enciclopèdia Catalana cal-
dria que, com a mínim, l’obra, dupliqués el
nombre dels seus volums. Doncs bé, d’Antoni
de Ferreter es limita a consignar: «Des del
1805 fou regidor de l’Ajuntament de
Barcelona. Amb l’ocupació francesa fou l’únic
regidor que jurà fidelitat a Josep Bonaparte i
fou nomenat Regidor en Cap de l’ajuntament
afrancesat (1809-1812). En ésser oficialment
incorporada Catalunya a França (1812) fou
arraconat, però restà com a membre del
Consell municipal i s’ocupà del servei de pro-
veïments de la ciutat»
Aquest retrat què desvirtua? Si consultem
el minuciós i ben documentat Diccionari
Biogràfic Albertí ïrobaren} una semblança
diferent del personatge. S’hi llegeix: «Antoni
de Ferreter. Polític del segle XVIII i XIX, resi-
dent a Barcelona. Gràcies a les seves
pressions les autoritats franceses, durant
l’ocupació napoleònica, declararen l’oficialitat
de la llengua catalana.»
És decebedor constatar com persisteix en
els nostres dies l’interès per treure els mèrits
autènticament patriòtics de personatges com
Antoni de Ferreter. I, en canvi, s’aguanta ben
dret el monument que perpetua la llegenda
del tambor del Bruc, que es narra amb tocs
d’espanyolisme i amb barretina folklòrica.
Què es fabula? Un noi de Santpedor que diu
que volia incorporar-se a un escamot
d’homes armats que anaven a lluitar contra
els francesos, però per no trobar cap mena
d’escopeta va agafar un tambor que es guar-
dava a la rectoria del seu poble i que feia el
seu fet en certes festivitats religioses. El noi,
pels voltants del Bruc, féu més sorolloses lesescopetades dels companys amb un redoblar
incessant que esporuguí una columna de
francesos que des de Barcelona anaven camí
de Lleida.
Embolica que fa fort! Però, com a rèplica,
és corprenedor com el nostre poble ha inter-
pretat aquesta llegenda: l’ha transformada en
el símbol de la inoportunitat. En diferents ver-
sions quan es treu a relluir l’acudit del
timbaler del Bruc, tothom es lamenta entre
fastiguejat i mofeta: «Si enlloc de tocar el
tambor s’hagués rascat el nas, o el clatell, o
les orelles, o els …»
A Catalunya, qui contempla amb reverèn-
cia el timbaler del Bruc? En passar llista em
ve a la memòria un personatge que insistent-
ment volia que li proporcionés les màximes
referències de tots els mètodes psicoterapèu-
tics que jo pogués conèixer. Els contrastava
amb els que ja tenia col•leccionats. Un dia,
més seriós que mai, va preguntar-me quina
opinió em merexia un sistema psicoterapèutic
que emprava un company seu que quan se
sentia molt frustrat i deprimit es tonificava a
base de recitar quatre o cinc vegades segui-
des i —com ell puntualitzava— «amb veu
d’emprenyat»:
Si el minyó de Santpedor
en lloc de tocar el tambor
s’hagués gratat l’aixella
quina dolça meravella.
Quan es vol perpetuar els tòpics i no
l’autèntica Història, s’acaba fent el ridícul: a
les acaballes de la guerra del 1936-1939, els
comunistes de Barcelona varen intentar crear
uns batallons amb el nom de «Tambor del
Bruc». Amb quines arrels patriòtiques volien
connectar-se? La gent se’n va riure: «No són
batallons per tocar el tambor, sinó per tocar el
dos», recalcaven els més càustics. I, és que
no falla mai, aquells que tergiversen la
Història acaben essent escarnits i destruïts
per la mateixa Història que, més tard o més
d’hora, torna a fer visible els Antoni de
Ferreter i, amb ells, arriba l’hora de la justícia.
Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)