Jordi Mayoral

El Barça no perdrà -si la perd- la Lliga espanyola a causa dels mals arbitratges, sinó perque durant massa partits, sobretot com a visitant, no ha jugat al seu màxim nivell futbolístic, perquè les lesions han fet mal a l’equip de Guardiola i, tal vegada, perquè la manca de tensió continuada, ha fet que es perdessin uns punts que es poden pagar molt cars. Ara bé, això no exclou que les decisions arbitrals han sigut majoritàriament adverses als interessos culers i que, per tant, les queixes de José Mourinho i els moviments a l’ombra de Florentino Pérez han fet una gran feina a favor del Real Madrid. És a dir, la distància actual de punts a la lliga entre un equip i l’altre és exagerada pel nivell futbolístic d’ambdós conjunts, així que és lògic pensar que per alguna raó, premeditada o no, el Barça ha estat castigat durament.

Segurament cal aclarir-ho, el Barça, en cap cas, no ha de tornar al victimisme més estèril de quan era un club poc triomfant, un equip i un entorn que es justificava culpant les circumstàncies d’un palmarès esquifit en comparació a la grandesa de l’entitat. No, no cal mantenir una croada permanent contra els àrbitres, ni fer memorials de greuges ni justificar-se, però el que tampoc es pot fer institucionalment és arrugar-se, fer la vista grossa davant d’episodis inadmissibles que han succeït. Només cal recordar, el càstig ridícul a Mourinho després de posar-li el dit a l’ull a Tito Vilanova tot just al principi de temporada, la no sanció a Pepe tot i el seu futbol salvatge a l’anada de l’eliminatòria de la Copa del Rei o l’esperpèntica i intimidatòria aparició de l’entrendador del Real Madrid al pàrquing del Camp Nou, a la tornada de la mateixa eliminatòria, per evidenciar uns fets que malgrat ser intolerables, han quedat gairebé impunes.

Aquesta cronologia només es pot entendre a partir de la flagrant pèrdua de pes del FC Barcelona dins la Federació Espanyola, fet que s’ha agreujat amb el silenci desconcertant davant de decisions injustes. Sortosament, ha arribat la rectificació necessària per part de la junta de Sandro Rosell, però ha estat molt tardana, ja que difícilment el Barça podrà retallar els punts de desavantatge i, sobretot, podrà esvair la sensació de desprotecció davant d’uns fets que han clamat al cel. Però com du la dita, sempre val més tard que mai, i és que el club necessita una presidència forta, valenta i amb capacitat d’estar a l’alçada de l’equip, que defensi el Barça, perquè no ens podem permetre caure en la deixadesa i retallar l’esperança de vida d’aquest equip majúscul i que té la fortuna de comptar amb el millor entrenador i el millor futbolista del món.

La rectificació necessària ha de ser el principi i no el final d’una manera de liderar el Barça, perquè cal fer-se respectar, perquè el silenci atorga i alimenta les actituds dels que estimen més el resultadisme que l’esport. La rectificació necessària, passar de la vista grossa al cop de puny sobre la taula, ha de mantenir-se promovent sense cap dilació una Lliga europea equitativa, contemporània i que faci créixer els ingressos del club com també l’emoció davant d’una competició que no podem esperar més, perquè el futur digne dels catalans en tots els àmbits, només el podem trobar en el marc europeu.

(Publicat a El 9 Esportiu el 12/03/12)