Prendre la paraula
jordimartifont
somnis i maletes, caminem cap als indrets més allunyats de la nostra
geografia per endinsar-nos pacientment en coves i paranys parats.
Somrients ens diuen que serem nosaltres qui serà protagonista de la
nostra pròpia vida i sabem que són mentides però sona tan bé,
dringa tan harmoniosament la seva veu a les nostres orelles que no
ens volem creure que tot són mentiders i els escoltem i somiem amb
elles i ells.
Rahola i Cuní; i per vomitar, a tothora, “El gato al agua”; o
qualsevol altre títol que ens faci inflar els ulls amb la rojor de
la sang que demana de ser expulsada del cos per acomboiar la
indignació que ens provoquen els tertulians de l’extrema dreta que,
com qui no vol la cosa, parlen sense treva a les pantalles de cada
una de les nostres llars.
I és que
quan sembla que alguna cosa no pot anar pitjor, la realitat ens
colpeja fort a la cara i ens demostra que no només tot pot anar
pitjor sinó que realment la norma cada cop més és que vagi molt
pitjor. Si la premsa groga i llepa ens feia fàstic, ara ja no tenim
només aquesta i la del cor per criticar sinó que la proliferació
de programes televisius en què l’extrema dreta explica com és, per
què és així i com serà en el futur sobresaturen cadenes com
Intereconomia i altres. Sense anar més lluny, a la primera esmentada
fa només una setmana hi vaig poder seguir un reportatge sobre la
vida de Mussolini en què l’única cosa negativa que es va dir d’ell
va ser que de jove va ser socialista. Agafem-nos i estiguem atents
perquè això acabarà malament i tots ho sabem.
En un
escenari de crisi on la socialdemocràcia (si és que això existeix
al nostre país, que jo crec que no però així s’anomenaven ells i
ens serveix per situar-nos…) s’ha llençat en braços dels
especuladors ultraliberals i la gran banca i acata sense immutar-se
totes les seves ordres, que els televidents amb poca formació vegin
en el feixisme una forma possible de fer desaparèixer l’atur i la
corrupció, tal com explicava el reportatge a què m’he referit, fa
por. Perquè mentre això s’esdevé no paren de sonar veus tipus
Aznar que apunten que la democràcia, o l’Estat de les autonomies, és
un luxe massa car de mantenir.
El següent
pas és augmentar l’ordre (és a dir violència per aguantar aquest
sistema profundament injust) i acabar amb la participació, mínima
però com a mínim en forma de simulacre que ara tenim. I no creguem
ara que val més res que simulacres perquè aquest res ja ens el
coneixem i insisteixo, és el que fa més por.
I aquest
tema, el de la por, és l’objectiu central de tanta ximpleria
televisiva. La por es construeix en forma de notícies, en forma de
malentesos i de sobreentesos, en forma de mentides i en forma de
violències. La por esdevé el centre motor de totes les informacions
econòmiques que suren enmig d’aigües fètides de tot tipus. La por
es materialitza i als que en tenen els donen píndoles per
combatre-la: expulsions d’immigrants, detencions d’okupes, persecució
de petits delictes, ampliació del significat de la paraula
“delicte”, assenyalament dels diferents de tot tipus com a
culpables…. Por, por i més por. Una por que després de les
petites píndoles té el gran remei preparat. I aquest no és un
altre que l’hegemonia total i absoluta d’aquests dictadors que alguns
anomenen “mercats” i que bàsicament tenen un sol objectiu: ser
cada dia més rics peti qui peti. I qui peta som sempre els altres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Al matí, Rahola i Cuní; i per vomitar, a tothora, “El gato al agua”; o qualsevol altre títol que ens faci inflar els ulls amb la rojor de la sang que demana de ser expulsada del cos per acomboiar la indignació que ens provoquen els tertulians de l’extrema dreta que, com qui no vol la cosa, parlen sense treva a les pantalles de cada una de les nostres llars”.
Molt educat i prudent quan parles dels “televidents amb poca formació”. Si fem cas dels audímetres n’hi ha uns quants.
Un magnífic article, que bascula entre l’indignació i la denúncia, la síntesi i l’avís, la lliçó del passat i la projecció cap al futur, la profecia i la proposta, la raó i la rauxa. Decepció i fermesa, esgotament i fortalesa, claredat d’idees i la incògnita de si s’arribarà a temps, la lluita i el crit ensordidor de qui veu enfonsar-se poc a poc però sense aturar-se la fràgil (no ho semblava tant) “comunitat”; es desfà com la neu la màscara del “benestar” fundat en un creixent nivell material de vida, esdevingut per complexes causes històrico-econòmico-político-socials llurs reminiscències ja fa temps que declinen de mala manera.
I alguns, mentrestant, s’han fet “forts”, s’han creat escuts, fundats en les misèries humanes, en les baixeses, i això els enrobusteix, és el més fàcil. No han mostrat gaire creativitat (tot i que ara exigeixin “cultura de l’esforç”, “austeritat” i “creativitat”, i declarin que anhelen el sorgiment d’uns misteriosos “emprenedors” que salvaran nosesapquè) en la seva comesa, doncs hi ha teòrics del segle XV, i XVI, i XVIII i XIX i XX que van anticipar les “idees” i el mètode, que en el fons sempre és el mateix, la trampa; i la praxi és una còpia hortera i defectuosa dels Bernays i Göbbels i companyia de torn.
I d’altres, segueixen defensant el què és etern, immutable, i raonable. Tant de bo algú els faci cas.
“Si la premsa groga i llepa ens feia fàstic, ara ja no tenim només aquesta i la del cor per criticar sinó que la proliferació de programes televisius en què l’extrema dreta explica com és, per què és així i com serà en el futur sobresaturen cadenes com Intereconomia i altres. Sense anar més lluny, a la primera esmentada fa només una setmana hi vaig poder seguir un reportatge sobre la vida de Mussolini en què l’única cosa negativa que es va dir d’ell va ser que de jove va ser socialista. Agafem-nos i estiguem atents perquè això acabarà malament i tots ho sabem”.