Prendre la paraula

(Versions catalana i castellana d’un article per al “Rojo y Negro”, revista mensual de la CGT)

Jacques Tardi és un dels dibuixants de còmic europeus que més m’agrada i amb qui més bé se sent el meu conscient estètic pel que fa al món del còmic. Qualsevol de les seves obres produeix en mi un gaudi estètic gran i destacat que em fa recórrer als seus àlbums en diverses relectures i remirades, alhora que allò que conta m’és proper ja que hi comparteixo molts dels valors polítics i socials amb què compto per aquest caminet pel món que és la vida que visc.

A Tardi el vaig conèixer fa uns anys amb la seva magnífica adaptació de la novel·la de Jean Vautrin sobre la Comuna de París “Le cri du people”, publicada en diversos volums en castellà per Norma Editorial. N’he llegit-mirat també alguna novel·la gràfica, en aquest cas novel·la negra, amb guió de Léo Malet (“Casse-pipe à la nation” publicat en castellà amb el títol de “Reyerta en la feria”) i àlbums d’evident contingut antimilitarista sobre els horrors de la Primera Guerra Mundial com “C’était la guerre des tranchées”, a banda d’”Ici Meme”, una obra amb guió de Jean-Claude Forets que mereix un apunt a banda pel seu contingut irònic i alhora surrealista sobre la propietat privada a partir de la historia d’un hereu que intenta recuperar les possessions familiars des de la part de dalt d’uns murs que les tanquen i que és l’únic que de moment posseeix, però als quals s’agafa com si li anés la vida.(Continua)

Tardi és autor d’un extensíssima obra que inclou no només còmics o sèries d’àlbums de creació pròpia com els dedicats a la seva heroïna Adèle Blanc-Sec sinó també disseny, cartells i il·lustracions com les que acompanyen, per exemple, una edició de luxe de l’obra de Céline “Viatge al fons de la nit”. Les seves col·laboracions en la premsa van començar el 1970 a la revista “Pilote” i inclouen destacades capçaleres del còmic com “Metal Hurlant” i publicacions d’humor i crítiques com “Le canard sauvage”, “Charlie”, “L’echo des savanes”, “Spirou”o el diari “Liberation”.

En aquestes darreres setmanes, però, Jacques Tardi ha estat protagonista de les primeres pàgines de la majoria dels diaris francesos i ha ocupat espais en la resta de la premsa europea perquè s’ha fet de la reduïda i selecta colla que va inaugurar el compositor Hector Berlioz i a la qual s’hi van afegir el pintor Claude Monet o el poeta Louis Aragon. Una colla caracteritzada per la no acceptació de la Legió d’Honor, la màxima distinció que atorga a l’Estat francès. Tardi ha desestimat la condecoració perquè, segons la premsa francesa no vol “rebre res, ni del poder actual ni de cap altre poder polític sigui quin sigui”.

Jan, Superllopis

Però aquest final d’any 2012, ha portat una altra renúncia a una distinció estatal per part d’un dibuixant de còmics. En aquest cas, l’Estat era l’espanyol, el dibuixant era Jan i la condecoració, la Medalla d’Oro al Mèrit en les Belles Arts, atorgada per José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports. Un altre dibuixant amb qui al llarg de la meva vida m’he identificat molt, primer com a creador de Superllopis (Superlópez en espanyol) i d’altres personatges com Pulgarcito.

Superllopis és personatge encàrrec que acaba mostrant tot allò que Juan López Fernández (Jan) vol mostrar amb el seu còmic. Un personatge que rep com a encàrrec el 1973i que acabarà essent el darrer gran personatge de l’Editorial Bruguera. Es tracta d’una paròdia de Superman que si bé en un primer moment funciona només com a paròdia després passa a ser un personatge amb més contingut i amb històries que permeten al dibuixant explicar el món que veu al seu voltant, amb temàtiques i arguments més complexos i aprofundits, centrats més en l’actualitat social que viu. Alhora, Jan s’esplaia com a creador literari i com a adaptador d’obres clàssiques de la literatura universal amb aquest personatge, com la “Divina Comèdia” de Dante.

Per renunciar a la Medalla de Wert, Jan argumenta que “Hagués preferit que se’m preguntés abans, però he de dir que davant les circumstàncies socials i polítiques actuals no puc, per ètica personal, acceptar la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts”. El dibuixant de còmics acaba dient que “Sempre he intentat sentir-me bé amb mi mateix i sé que per aconseguir-ho he d’actuar tan a prop com sigui possible a les meves conviccions”.

Dos casos, enllaçats temporalment i per l’art en què excel·leixen els creadors, en què els artistes planten cara no acceptant les llepades del Poder en forma de premis i condecoracions. No es tracta de no ser agraït o de no saber que els reconeixements els haguessin pogut situar en un primer pla d’acceptació i això alhora els podria facilitar molt les coses. Es tracta de dir que no a qui mana i això mai té preu.

El còmic, alhora, amb aquestes dues actituds, planta cara com a espai de creació artística ja no només amb les obres dels dibuixants i guionistes sinó també amb les actituds dels qui en aquest cas són els creadors de les històries gràfiques. En els darrers anys, alliberats de manies i de falsos clixés, el públic adult ha entrat majoritàriament en un món que havia estat destinat sobretot a xiquets i adolescents. Ara el còmic adult ja no són les historietes pornogràfiques sinó qualsevol tipus de còmic. Com a tal ha esdevingut també un espai per a la lluita ideològica i de classes, del Poder contra la majoria social o d’aquesta contra aquell. És per això primer que qui mana s’interessa per llepar qui dibuixa i posar-lo al seu costat però és també per això que l’actitud de Tardi i Jan esdevé tan important per a les persones que ens reconeixem contraris a la dominació i partidaris d’un món sense dominadors ni dominats.

Tardi y Jan: el cómic que planta cara

Jordi Martí Font

Jacques Tardi es uno de los dibujantes de cómic europeos que más me gusta y con quien más bien se siente mi consciente estético en relación con el mundo del cómic. Cualquiera de sus obras produce en mí un goce estético grande y destacado que me hace recorrer a sus álbumes en varias relecturas y remirades, a la vez que aquello que cuenta me es próximo puesto que comparto muchos de los valores políticos y sociales con que cuento por este caminito por el mundo que es la vida que vivo.

A Tarde lo conocí hace unos años con su magnífica adaptación de la novela de Jean Vautrin sobre la Comuna de París “Le cri du people”, publicada en varios volúmenes en castellano por Norma Editorial. He leído-mirado también alguna de sus novelas gráficas, en este caso novela negra, con guión de Léo Malet (“Casse-pipe à la nation” publicado en castellano con el título de “Reyerta en la feria”) y álbumes de evidente contenido antimilitarista sobre los horrores de la Primera Guerra Mundial como “C’était la guerre des tranchées”, aparte de “Ici Meme”, una obra con guión de Jean-Claude Forets que merece un apunte a banda por su contenido irónico y a la vez surrealista sobre la propiedad privada a partir de la historia de un heredero que intenta recuperar las posesiones familiares desde la parte superior de unos muros que las encierran y que es lo único que de momento posee, pero a los cuales se coge como si le fuera la vida.

Tardi es autor de un extensísima obra que incluye no sólo cómics o series de álbumes de creación propia como los dedicados a su heroína Adèle Blanc-Sent sino también diseño, carteles e ilustraciones como las que acompañan, por ejemplo, una edición de lujo de la obra de Céline “Viaje al fondo de la noche”. Sus colaboraciones en la prensa empezaron el 1970 en la revista “Pilote” e incluyen destacadas cabeceras del cómic como “Metal Hurlant” y publicaciones de humor y críticas como “Le canard sauvage”, “Charlie”, “L’echo des savanes”, “Spirou”o el diario “Liberation”.

En estas últimas semanas, pero, Jacques Tarde ha sido protagonista de las primeras páginas de la mayoría de diarios franceses y ha ocupado espacios en el resto de la prensa europea porque ha pasado a formar parte de la reducida y selecta pandilla que inauguró el compositor Hector Berlioz y a la cual se añadieron el pintor Claude Monet o el poeta Louis Aragon. Una pandilla caracterizada por la no aceptación de la Legión de Honor, la máxima distinción que otorga al Estado francés. Tardi ha desestimado la condecoración porque, según la prensa francesa no quiere “recibir nada, ni del poder actual ni de ningún otro poder político sea cual sea”.

Jan, Superlópez

Pero este fin de año 2012, trajo otra renuncia a una distinción estatal por parte de un dibujante de cómicos. En este caso, el Estado era el español, el dibujante era Jan y la condecoración, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, otorgada por José Ignacio Wert, ministro de Educación, Cultura y Deportes. Otro dibujante con quien a lo largo de mi vida me he identificado mucho, primero como creador de Superlòpez (Superllopis en catalán) y de otros personajes como Pulgarcito.

Superlópez es personaje encargo que acaba mostrando todo aquello que Juan López Fernández (Jan) quiere mostrar con su cómic. Un personaje que recibe como encargo el 1973y que acabará siendo el último gran personaje del Editorial Bruguera. Se trata de una parodia de Superman que si bien en un primer momento funciona sólo como parodia después pasa a ser un personaje con más contenido y con historias que permiten al dibujante explicar el mundo que ve a su cercando, con temáticas y argumentos más complejos y profundizados, centrados más en la actualidad social que vive. A la vez, Jan se desahoga como creador literario y como adaptador de obras clásicas de la literatura universal con este personaje, como la Divina “Comedia” de Dante.

Los motivos para renunciar a la Medalla de Wert, según Jan, son que “Hubiera preferido que se me preguntara antes, pero debo decir que ante las circunstancias sociales y políticas actuales no puedo, por ética personal, aceptar la Medalla de Oro al mérito en las Bellas Artes”. El dibujante de cómics acaba diciendo que “Siempre he intentado sentirme bien conmigo mismo y sé que para conseguirlo he de actuar tan cerca cómo sea posible a mis convicciones”.

Dos casos, enlazados temporalmente y por el arte en qué sobresalen los creadores, en qué los artistas plantan cara no aceptando las lamidas del Poder en forma de premios y condecoraciones. No se trata de no ser agradecido o de no saber que los reconocimientos los hubieran podido situar en un primer plano de aceptación y esto a la vez los podría facilitar muy las cosas. Se trata de decir que no a quien manda y esto nunca tiene precio.

El cómic, a la vez, con estas dos actitudes, planta cara como espacio de creación artística ya no sólo con las obras de los dibujantes y guionistas sino también con las actitudes de quienes en este caso son los creadores de las historias gráficas. En los últimos años, liberados de manías y de falsos clichés, el público adulto ha entrado mayoritariamente en un mundo que había ido destinado sobre todo a niños y adolescentes. Ahora el cómic adulto ya no son las historietes pornográfiques sino cualquier tipo de cómic. Al mismo tiempo ha pasado a ser también un espacio para la lucha ideológica y de clases, del Poder contra la mayoría social o de ésta contra aquel. Es por esto primero que quien manda se interesa por dar parabienes a quien dibuja y ponerlo de su lado pero es también por esto que la actitud de Tardi y Jan es tan importante para las personas que nos reconocemos contrarias a la dominación y partidarios de un mundo sin dominadores ni dominados.