Prendre la paraula
jordimartifont
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Al metro i al carrer, a totes
les llibreries del país i a l’interior de les cases, des de fa uns mesos els
llibres de Stieg Larsson són presents tothora i polvoritzen els rècords de
vendes un darrere de l’altre. L’edició de les tres novel·les que formen de la
trilogia Millenium: “Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que
somiava amb un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents
d’aire”, ha trasbalsat la indústria editorial europea. En només tres novel·les,
Larsson ens ha fet visible una Suècia ben allunyada dels tòpics que sovint alguns
s’aprenen de memòria per no haver d’estar permanentment oberts a nova
informació.
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Larsson ens apropa al món que hi ha darrere del mirall de la Suècia socialdemòcrata en
forma de novel·la negra. I ho fa amb un estil àgil i clar, amb un domini de
l’argument i els ritmes narratius espectacular, i amb uns personatges peculiars
i allunyats també dels tòpics. El resultat són tres artefactes literaris que
fan gaudir tant qui hi busca una bona història ben explicada i punt com qui hi
vol llegir el retrat decadent i alhora colpidor de les estructures socials del
país de la socialdemocràcia. Tant de bo tots els ‘best sellers’ fossin així.
Larsson, mort d’un infart el
9 de novembre del 2004 just abans que es publiqués la primera de les obres, era
un periodista especialitzat en la denúncia i l’elaboració d’informacions al
voltant de l’extrema dreta sueca. Als vint anys ja era corresponsal als països
escandinaus de la revista anglesa “Searchlight”, especialitzada en antiracisme
i antifeixisme i ja vivia amb Eva Gabrielsson, la seva companya durant 32 anys
que no veurà ni un cèntim de les seves milionàries vendes perquè la seva unió
vital era feta sense papers. Larsson i Gabrielsson s’havien conegut als 18 anys
en una manifestació contra la guerra de Vietnam. En aquell moment, ell era
membre del Partit Socialista i, als anys 80 del segle XX, els dos se’n van anar
a viure a Estocolm. Allí, Larsson va treballar, entre altres feines, per a una
important empresa de publicitat i com a reporter a la guerra d’Eritrea; alhora,
la seva militància política el va portar a ser membre de la Lliga Comunista de
Treballadors, que va abandonar al 1987 molest per l’autoritarisme de l’organització.
La seva feina en forma
d’articles a la Fundació
Expo i a la revista del mateix nom, que havia fundat el 1995
i de la qual n’era el redactor en cap, la va reunir en cinc llibres, sempre com
a coautor. Hi tracta àmpliament les relacions dels membres dels moviments
racistes i d’extrema dreta amb l’’stablishment’ suec, de forma especial amb el
món industrial i financer. Allí com aquí, els feixistes organitzats fa temps
que han deixat de ser una anècdota de cap de setmana per esdevenir una realitat
preocupant. De fet, un company seu de professió va ser assassinat amb un cotxe
bomba per l’extrema dreta sueca. Seria una bona iniciativa, ara que l’èxit de
les tres novel·les ha estat impressionant, que alguna editorial s’interessés
per traduir els llibres que recullen els articles i les investigacions del
periodista, entre els quals destaquen “Extremisme de dreta” i “Els demòcrates
suecs: el moviment nacional”.
Les tres novel·les de Larsson
doten els lectors de dos personatges que caldrà posar en la nòmina de candidats
a ser els veritables antiherois del segle XXI. D’una banda, tenim el periodista
Mikael Blomkvist, que des de la revista “Millenium” es dedica a destapar
escàndols financers i que funciona com un alter ego de l’autor. De l’altra, hi
ha la Lisbeth
Salander, una jove ‘hacker’ de vint-i-pocs anys, un
personatge que segons el mateix autor està inspirat en el personatge infantil i
llibertari Pippi Langstrump. Amb ells, la trilogia novel·lística també
suggereix un camí: l’aliança de la saviesa amb la radicalitat, del pensament reflexiu
amb la tècnica i la rapidesa, i de la sensibilitat amb la mala bava… tot per
fer front als mateixos a què es va enfrontar Larsson tota la seva vida,
feixistes i racistes, tant si porten el cap rapat com si vesteixen vestits
cars.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No m’agrada en Stig Larsson. Vaig començar i després de vint i tantes pàgines, ja no podia continuar. Enyorava un altre escriptor. Ja fa molts anys que llegeixo en Henning Mankell i els seus personatges, l’inspector Wallander, per exemple, i ens apropa al món, a l’Àfrica, a Suècia. No entenc aquesta eufòria o ‘marketing’ per aquests llibres del senyor Larsson… però tinc respecte per a tots els seus lectors. Hi ha gustos per a tothom, i el que és important és llegir.