Prendre la paraula

Aristòtil,
que sempre queda bé de citar tot i que hi discrepis més que amb
ningú en aquest món, afirmava que la societat on li havia tocat
viure no gaudia de llibertat ni de justícia, més o menys com la
nostra. Per ell, l’ésser humà era evidentment polític i social, i
per mi també. Polític perquè el seu voltant depenia d’ell i dels
seus actes, per això pensar-lo, incidir-hi i modificar-lo era i és
la política, i social perquè no entenia aquesta acció de l’ésser
humà sobre el seu voltant com un fet aïllat d’un individu sinó de
la col·lectivitat, necessàriament de la col·lectivitat. És en
aquest sentit que definia la política, com el conjunt
d’activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre
els ciutadans d’una mateixa col·lectivitat o entre diferents
col·lectivitats. Coincideix, de fet d’allà l’he manllevada, amb la
definició de l’Enciclopèdia Catalana, una autèntica institució
entre els llibres gruixuts de definicions que són referents en el
nostre voltant cultural i per tant humà. I, malgrat sigui de
referents llunyans com aquests d’on extrec el que jo afirmo avui, al
segle XXI en aquest tros de món que són els Països Valencians, el
que deia l’Aristòtil aquest no és cap ximpleria sinó una veritat
com un temple; això sí, ni de la veritat ni del temple no en farem
llei de Déu.