Coca de recapte

Disculpin que el post d’avui no continuï la sèrie sobre l’estat de l’art de la política. És Sant Jordi i em sembla que m’ho permetran. No ho faig pas perquè em sembli, la política, incompatible amb la festa i amb tot el que representa. Ho faig per subratllar una festa, que serà absurda, a criteri d’en Mendoza, però que jo fa quaranta anys que celebro.

Avui no passejaré les rambles barcelonines, plenes de gom a gom, acolorides per les roses i els llibres, sinó el territori de la meva memòria, per recordar una de les meves primeres celebracions de Sant Jordi. A vostès ni el va ni els ve pensaran, i tindran raó. Tal vegada, si tenen alguns anys, els recordarà el seu passat i si són més joves, molt més que no pas jo, se’n faran creus.

Als setze anys ja festejava. Ni un duro a la cartera, que ni cartera tenia, encara que mai no em faltà de res. Tampoc no anava sobrat de sensibilitat. No allargava més. El 23 d’abril vaig anar a buscar la meva xicota a ca seva. Com es poden pensar, amb les mans a la butxaca. Content com un gínjol.

 Sa mare em salvà de fer el ridícul. Prou es pensava que jo arribaria sense dur una rosa a la seva filla. L’encertà. Estava preparada. Per anar a buscar sa filla, agafava un autobús que passava cada mitja hora i parava a prop d’on vivien. Era fàcil aguaitar des del balcó i veure’m arribar a l’hora previsible.

Se les empescà per baixar a obrir-me la porta, cosa que no feia mai, amb una rosa amagada. Una rosa de les d’abans, amb un olor intens.  L’havia collida del seu jardí. La més maca. Era per la seva filla. I me la va donà. “Regala-li”, em digué,  “si no li’n regales cap, s’entristirà. L’espera”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!