Prendre la paraula

El "Directa" d’aquesta setmana porta l’article que l’Anna Campanera i jo hem fet sobre l’anivellament lingüístic i la defensa de la possibilitat d’un estàndard plural. És bonic això de fer un article a mitges.

No renunciem a la varietat, la riquesa de la nostra llengua

Anna Campanera Reig, mestra de Primària, i Jordi Martí Font, professor de Secundària

El nou món que des de la segona meitat del segle XX han ajudat a crear els mitjans de comunicació globals i l?educació obligatòria de les persones afavoreix noves formes de vida i, alhora, noves formes lingüístiques marcades per l?estàndard, aquella llengua que s?ensenya a l?escola i que reprodueixen els mitjans de comunicació amb voluntat de dotar els parlants d?una expressió lingüística acceptada per ells que sigui homogènia, igualadora i neutra. El català ha seguit aquest mateix camí creant diversos suberstàndards regionals com a conseqüència de la divisió política dels Països Catalans.

Cal valorar positivament el primer pas de la normalització lingüística seguida, després d?anys de prohibició i de la impossibilitat d?establir un codi parlat comú. Aquesta normalització ha consistit en l?extensió d?un estàndard entre els parlants, ajudat pels professionals de l?ensenyament i per la proliferació de mitjans de comunicació en la nostra llengua. Calia fer prevaldre les accions envers l?extensió i coneixement de l?estàndard, sobretot pel que fa a l?escriptura de la llengua però sense renunciar tampoc a la concreció de l?oral. Després d?uns anys, però, hauria d?haver arribat el següent pas, que prioritzés accions envers la conservació de la riquesa i la varietat. Massa vegades, els encarregats d?estendre l?estàndard, des d?una visió reduccionista d?aquest, han optat pel camí de la promoció del que nosaltres anomenem pobresa lingüística, renunciant al coneixement, difusió i respecte a les variants dialectals al costat de les formes pròpies de l?estàndard quan aquestes no coincideixen.

Aquesta utilització hegemònica i perversa d?un estàndard reduït en les seves formes ha portat, sobretot a les variants occidentals del Principat de Catalunya, a una mena d?autoodi que fa que molts professionals de l?ensenyament reneguin de l?ús de paraules pròpies per substituir-les per altres sinònimes que són d?altres dialectes, sobretot orientals. Paraules com ?trumfa?, ?maçana? o ?roig?, a força de menyspreu lingüístic, han acabat substituïdes per ?patata?, ?poma? o ?vermell?. I el que és pitjor, estigmatitzant l?ús de primeres com a incorrecte, el que és totalment erroni. L?àmbit amb més afectació, però, ha estat el de la fonètica, com a conseqüència del predomini de les variants orientals en els mitjans de comunicació principatins, en el subestàndard que aquests han estès.

En el món de l?educació podem veure com a les mestres de la variant nordoccidental els és molt difícil trobar materials didàctics escrits o parlats ?cantats- en el seu subdialecte, ni editat per entitats privades ni editat pel mateix Departament d?Educació del nostre propi govern: ni contes, ni cançons, ni jocs o joguets, ni dibuixos animats, ni llibres de text, ni… res! Ni en DVD, ni en CD, ni per internet, ni en paper… res! És el preu que cal pagar, de Lleida estant, per no pertànyer al País Valencià (amb el referent fonètic subestàndard occidental) i tenir com a capital aministrativa regional Barcelona, on es parla oriental.

En un no res, totes les variants de la llengua que no s?adiguin a l?estàndard en qüestió podrien desaparèixer. I en aquest cas no serà per cap imposició imperialista espanyola sinó per pur desinterès local, per pur regionalisme lingüístic.

La meravella lingüística i cultural que suposen els dialectes, subdialectes i parlars estan amenaçats i sense renunciar a un estàndard únic cal que com a ensenyants i informadors sapiguem transmetre la necessitat de salvar els mots, tots, inclosos ?roig?, ?trumfa? i ?maçana?… en el seu ús. Que escolti qui tinguiles orelles obertes i no deixem passar més temps, poem-nos les piles i fomentem o com a mínim no neguem la riquesa dialectal de la llengua de què volem, encara, salvar els mots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!