Prendre la paraula
jordimartifont
8 de desembre de 2009
Sense categoria
4 comentaris
Mut i a la gàbia
Més sovint
que no vull,
boires del cap
amaguen la llum lluenta
i esdevé erma
la tanca dels plors,
de flors i morts a dojo
colgats de gats
que es diverteixen
llençant esgarrapades
que de tan fondes
couen molt.
I no canto com parlo
ni tusso com moco
ni corro com escupo
ni cago com respiro
ni somio com visc
però tot alhora
fa l’efecte sense afecte
que sóc:
munt de pus
que espera
trobar aixopluc
enmig de sequera.
I només trobo navalles
per ferir-me
amb delit els braços
i fer-ne, de tot plegat,
un trist espectacle.
Deu ser que no crec
ni en Déu ni en déus
o potser que el meu gec
és encara més fosc
que el silenci que veig.
Em cosiré la boca
pels dos llavis
i els petons
faran vaga general,
com cal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi eres un bon poeta, a vore quan ens regales un llibre teu de poesies, ja tardes FELICITATS
Tancar la boca de tant en tant està bé, així un bon dia sin saber ni com els petons començen a ser autèntics i no sucedanis, per això els períodes de silenci que poden semblar tant turmentososcom els pinta aquest poema no ho son tant, perquè han estat per a reflexionar i això no té res a veure ni amb no creure amb déus ni amb res, simplement amb la reflexió necessària vers l’exercici obert de la sinceritat que hi ha qui ho té força rovellat
Preciós…”i no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenbci paraula…” Silenci – Lluís LLach
Estaria bé poder llegir-te més sovint estos poemes que deus fer reposar o madurar. Una abraçada!