Prendre la paraula
jordimartifont
Laurie Penny: “Pànic als carrers de Londres. Un relat en primera persona”
Estic arraulida en la sala d’estar amb alguns amics en
estat de xoc per la guerra, veient la meva ciutat cremar. La BBC va
intercanviant seqüències de cotxes cremant i batalles rondaires a la
carrera a Hackney, de cavalls de la policia posant-se en fila a
Lewisham, d’inferns en ebullició que alguna vegada van ser cases o
botigues a Croydon i a Peckham. La passada nit, Enfield, Walthamstow,
Brixton i Wood Green van ser saquejats; hi ha hagut centenars
d’arrestats i dotzenes de ferits greus, i serà un miracle si ningú mor
aquesta nit.
Londres, i ara el desordre s’ha expandit a Leeds, Liverpool, Bristol i
Birminghan. Polítics i policies que fa solament unes hores estaven fent
declaracions amb gest dur sobre la criminalitat, estan ara simplement
suplicant a la joventut de les principals ciutats que tornin a casa.
Gran Bretanya és una caixa de llumins i el divendres, algú va encendre’n
una d’elles. Com diables va passar això? I què anem a fer ara?
En la confusió per comprendre els disturbis, tots i
cadascun dels reporters han obert els seus reportatges amb una condemna
ritual de la violència, com si hagués algun dubte que els incendis,
atracaments i saquejos són males ocurrències. Tot això hauria de ser
obvi per a tot aquell que està ara mateix veient Croydon cremar en la
BBC. David Lammy, diputat per Tottenham, va qualificar el desordre
“d’absurd”. Nick Clegg va denunciar que era “innecessari, violència i
robatoris oportunistes”. Parlant des de la seva vila de vacances en la
Toscana, el Primer Ministre David Cameron – qui finalment ha decidit
retornar a casa per a posar-se al comandament – simplement va declarar
que els disturbis virals que estan abrasant els barris més pobres del
país són “completament inacceptables”.
La violència en els carrers està sent rebutjada com
“pura criminalitat”, com el treball d’una “minoria violenta”, com
“oportunisme”. Això és descaradament insuficient. No és manera de parlar
d’uns disturbis amb caràcter víric. Gent jove empipada amb res que fer i
poc que perdre s’estan tornant en contra de les seves pròpies
comunitats, i no poden ser parats, i ho saben.
Aquesta nit, en una de les majors ciutats del món, la
societat s’està rebentant a si mateixa. La violència és poques vegades
absurda. La política d’un edifici en flames, d’una botiga destruïda o
d’un home jove disparat per la policia pot romandre oculta fins i tot
per a aquell que va començar l’incendi o va disparar la pistola, però la
política està aquí. Inqüestionablement hi ha molt, molt més darrere
d’aquests disturbis que la mort de Mark Duggan, el tiroteig del qual va
deslligar el descontentament el dissabte, quan dos cotxes de policia van
ser cremats després d’una vigilància de cinc hores enfront de la
comissaria de Tottenham.
Una protesta pacífica contra la mort d’un home a les
mans de la policia, en una comunitat on als seus membres se’ls han donat
tot tipus de raons per a desconfiar de les forces de la llei i l’ordre,
és una espècie de declaració política. Assaltar botigues per a
aconseguir tecnologia i sabates esportives que costen deu vegades el que
el subsidi d’atur que t’acaben de prendre és una altra. Una coordinada i
vírica ona de disturbis al voltant dels barris més pobres de Gran
Bretanya, amb gent jove venint de tota la capital i el país per a
enfrontar-se amb la policia, és una altra més.
Mesos de conjectures seguiran als disturbis. Ja en
aquest moment Internet bull amb virulència racista i especulacions
eixelebrades. La realitat és que molt poca gent sap el que de debò està
passant. No ho saben, perquè no estaven observant aquestes comunitats.
Ningú ha mirat a Tottenham des que les càmeres de televisió van sortir
d’allí després dels disturbis de Broadwater Farm en 1985. La majoria de
la gent que estarà escrivint, parlant i pontificant sobre el caos aquest
cap de setmana no té la més mínima idea del que és créixer en una
comunitat en la qual no hi ha treball, no hi ha espai per a viure o
moure’s, i la policia està en els carrers parant-te i escorcollant-te
quan tornes a casa després de classe.
La gent d’aquestes comunitats despertarà aquesta setmana
en la seguretat i la convicció que després de dècades de ser ignorats,
marginats i hostigats per la policia, després de mesos veient qualsevol
esperança plausible d’un futur millor sent confiscada, surt finalment en
les notícies. En un reportatge de la NBC, li van preguntar a un jove de
Tottenham si els disturbis realment perseguien alguna cosa: “Sí”, va
dir el jove, “Tu no estaries parlant amb mi si no causéssim disturbis.
Ho faries?”. “Fa dos mesos vam marxar fins a Scotland Yard, més de 2.000
de nosaltres, tots negres, i va ser pacífic i tranquil. I saps què? Ni
una paraula en la premsa. La passada nit, un grapat de disturbis i
saquejos i mira al teu voltant”. Mirant entre els espectadors, vaig
mirar al voltant. Una dotzena d’equips de televisió i reporters de
premsa entrevistant al jove des de tots els angles.
Hi ha comunitats per tot el país a les quals ningú para
esment tret que hi hagi disturbis o un assassinat. Bé, estan parant
esment ara. Aquesta nit a Londres, l’ordre social i l’imperi de la llei
s’han esquerdat per complet. La ciutat ha estat paralitzada; no és segur
sortir al carrer i a Holloway, on jo estic, la violència s’està
acostant. Mentre escric, els saquejos i incendis s’han espargit en
almenys cinquanta àrees de Gran Bretanya, incloent dotzenes a Londres, i
les comunitats s’estan tornant les unes en contra de les altres, amb el
Guardian parlant de bandes rivals formant línies de batalla.
La població jove sense dret a vot a Anglaterra, qui
senten que no tenen participació alguna en la societat ni res que
perdre, ha pres consciència que poden fer el que els doni la gana
aquesta nit i la policia és completament incapaç de detenir-los. Això és
del que van els disturbis. Els disturbis són sobre poder, i tenen a
veure amb la catarsi. No tenen a veure amb l’escassa educació impartida
pels pares, o amb els serveis juvenils que estan sent retallats, o amb
cap de les altres explicacions fàcils que els experts dels mitjans de
comunicació han estat contant-te: les desigualtats estructurals, com un
amic meu va assenyalar avui, no es resolen amb unes quantes taules de
billar.
La gent participa en disturbis perquè els fan sentir
poderosos, encara que sigui tan sols per una nit. La gent participa en
disturbis perquè porten tota la seva vida escoltant que no valen per
res, i s’adonen que junts són capaços de qualsevol cosa –literalment, de
qualsevol cosa. Gent a la qual mai se li ha mostrat cap respecte
participa en disturbis perquè senten que tenen una petita raó per a
mostrar-se respecte a si mateixos, i això s’expandeix com el foc en una
calorosa nit d’estiu. I ara la gent ha perdut les seves cases, i el país
està destrossat.
Ningú esperava això. Els així anomenats líders que han
trigat tres dies a tornar de les seves vacances en l’estranger a un país
en flames no van anticipar això. La gent que governa Gran Bretanya no
té ni la més mínima d’idea de com de desesperada s’ha tornat la
situació. Van pensar que després de trenta anys de aprofundir en la
desigualtat, enmig d’una recessió, podrien endur-se les poques coses que
encara oferien una mica d’esperança a la població, els subsidis d’atur,
els treballs, la possibilitat d’una educació superior, les estructures
de suport als desfavorits, i no passaria res. Estaven equivocats. I ara
la meva ciutat està cremant. I seguirà fent-lo fins que deixem de costat
les condemnes globals i les conjectures cegues i intentem entendre que
ha portat està ona de disturbis virals a Gran Bretanya.
Deixeu-me donar-vos una pista: no és Twitter. Ara estic
atrapada a casa, amb els disturbis ocorrent just al final del carrer a
Chalk Farm. Ealing, Clapham i Dalston estan sent destrossats. Els
periodistes estan sent assaltats i copejats en els carrers, i els
policies antidisturbis estan en retirada en aquells llocs en els quals
s’han presentat. Les comissaries estan sent incendiades de llarg a llarg
del país.
Demà al matí, quan el fum comenci a esvair-se, aquells
de nosaltres que puguem dormir ens despertarem en un país en estat de
caos. Ens despertarem amb por, amb racisme, amb condemnes des de
l’esquerra i la dreta, cap de les quals evitarà que això passi de nou,
mentre les possibilitats d’un segon crash en el mercat de valors es
comenten de manera aterridora al final dels telediaris.
Ara és el moment de posicionar-nos. Ara és el moment de
decidir si ens llancem a l’odi o posem els prejudicis de costat i
treballem junts. Ara és el moment de decidir que tipus de país volem
viure. Seguiu el hashtag #riotcleanup en Twitter. I cuideu els uns dels
altres.
Text de Laurie Penny publicat originalment el 09/08/11 a:
http://pennyred.blogspot.com
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona aquesta crònica¡¡ Felicitats i gràcies per reproduir-la, perquè dóna la dimensió que li cal al tema, amb serietat i profunditat; en primera línia, sense mistificacions ni tonteries….