Prendre la paraula

Per tal que ens situem una mica, cal recordar diverses coses:
-Comissions Obreres era un sindicat impulsat per partits comunistes diversos, amb una autonomia important a cada centre de treball, que tant lluitava al carrer convocant vagues com negociant convenis col·lectius. A les primeres eleccions sindicals, el 1975, van aconseguir la majoria de delegats sindicals.

-La constel·lació de partits comunistes i socialistes a tot l’Estat era immensa, amb un PCE (amb els corresponent PCPV, PSUC i altres en les diverses futures autonomies que en bona part no eren només delegacions) que havia creat una organització a nivell territorial de les més poderoses del moment.

-La CNT i l’àmbit llibertari tenien un ràpid creixement, protagonitzant actes multitudinaris com el míting de Montjuïc a Barcelona, on s’aplegaren, segons la rumorologia, un milió de persones (és evident que no foren tantes però sí que podem afirmar que foren multitud).

-Les organitzacions veïnals s’havien convertit en un autèntic contrapoder a cada una de les ciutats on el «desarrollisme» i la misèria havien enviat milions de persones procedents del camp i d’altres indrets de l’Estat. Allà, lluitant contra la manca de serveis bàsics, la gent s’havia arremolinat al voltant d’organitzacions veïnals que incloïen de tot: des del primer feminisme (amb les vocalies de dones, per exemple) fins a escoles d’infants i d’alfabetització d’adults, grups de crítica urbanística…

-La lluita armada, la propaganda armada i altres formes d’enfrontament violent amb l’Estat, és àmplia i la protagonitzen grups diversos, des d’ETA al Grapo, del Frap al MIL, l’Mpaiac o, més tard, Terra Lliure. Les opcions polítiques d’aquests grups són diverses i van des del marxisme-leninisme a l’anarquisme i l’independentisme però des de finals de la dictadura colpegen el règim fins al punt d’executar el que havia de ser el successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, tot i que les opinions i especulacions sobre aquest atemptat cada dia són més diverses.

-Una part de l’església cristina, a partir de les indicacions del Concili Vaticà II (del 62 al 65), pren un camí més social i s’afegeix a les lluites populars. Aquest canvi de rumb té altres camins que conflueixen en aquesta participació de part de l’Església en les lluites socials.

-Sobretot a Catalunya i el País Basc, les organitzacions nacionalistes intenten refer-se del franquisme construint propostes moderades i altres que no tant, a voltes al voltant de sigles històriques (com el PNB) o altres de noves (a l’esquerra, ETA, per exemple; i al centre-dreta, la Convergència de Pujol).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!