Prendre la paraula

Videoclip de Neidos, inspirat en un poema del David Caño, recitat pel mateix autor en el tema. La producció, mescla i masterització va a càrrec de Neidos de Lágrimas de Studio, usant instruments reals per a a gravació. Hi ha les col·laboracions de Juan José López en el piano, César Muñóz en el saxo, H vera en el baix i la col·laboració de Jordi Puyoles, Marc Rollàn, Janina y Rae. El videoclip ha estat enregistrat a les platges de Menorca i editat per Pol Nájera per a Mandanga Producciones. Podeu llegir el poema desplegant a baix…

Neidos
La llibertat és un paisatge gegant que t’intimida,
és l’absència de por quan l’has vençuda,
és parlar un idioma, coma, saber L’ortografia.
is changing the language, sin miedo a que se rian

La llibertat es l’absència de qualsevol dependència,
no pertànyer a ningú i sentir-te d’allò que t’envolta,
es superar les barreres del caràcter, conèixer-te per dins i per fora.

és que un desconegut et convidi a dinar, i que et digui “fes com si fos casa teva”
es poder tenir temps per cuinar, besar i fer carícies,
i que quan el sol se’n va, no tinguis presses.

És romandre callat si la pregunta fa nosa,
és la consciència de saber les conseqüències,
no és prendre drogues sinó saber controlar-les,
és un més i més, és un saber dir prou; és un orgasme!

La llibertat es aquell somriure que se’t esbossa a la cara,
passejant de la cintura,
és un estat mental, és creure’t els teus ideals,
és tenir accés a la sanitat, l’habitatge i la cultura.

La llibertat és no deure res a ningú, poder dependre de tu,
guanyar-te les garrofes
n’aprens quan desobeeixes, i et fa més responsable
és burlar-te dels mossos, dels jutges i l’alcalde

La llibertat no és llibertinatge,
no es tolerar una relació de bufetades,
es pujar al terrat i ruixar-te amb la mànega,
és acampar dalt de la muntanya despullada i descalça,

és tancar els ulls ben fort, cridar i saltar a la bassa.
és poder fugir per recuperar-te, és tornar amb més força,
perquè el que et fa lliure és la lluita,
per la teva llibertat i per la dels altres.

David Caño
La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l’intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l’oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t’han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons, amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d’una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera negra
a l’estenedor de les il•lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l’últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar…

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l’abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?