Prendre la paraula

Infectació: On estem? Pepe Gutiérrez-Álvarez

Quan s’arriba a una edat avançada i s’han viscut fases històriques diferents que en el seu moment semblaven que serien “per sempre”, un no pot deixar de sentir un cert estupor. Encara que a la majoria de persones els agrada gaudir d’una realitat “estable”, la veritat és que el segle XX ha accelerat el curs històric: dues guerres mundials d’una crueltat sense precedents, crisis socials i revolucions (sobretot entre 1917 i 1936, a França i Espanya), ascens dels moviments antiimperialistes (Xina, Vietnam, Algèria, Cuba, Kenya, etc.), ascens, crisi i descomposició de l’anomenat “socialisme real”, i amb ell de l’antigament poderós moviment comunista internacional, emergència dels esquerranismes (sobretot maoísta), neocapitalisme i “Estat del benestar”, i finalment, ascens i crisi del neoliberalisme que encara no té una resposta alternativa amb cara i ulls.
L’esquerra oficial que ha sobreviscut de tot aquest entramat històric és una esquerra que juga en camp contrari, que ha renunciat fins al seu programa mínim de reformes i millores socials per gestionar el que queda de conquestes passades… Aquesta esquerra institucional està composta en part per antics contestataris que han acabat captats pel sistema, aquí tenim els casos dels Verds alemanys, de Refundazione, per no parlar de grups petits o de personatges que han fet seva la premissa de qui no és anarquista als vint anys és que no té cor, però qui no és conservador als cinquanta és que no és intel·ligent…
La resta no deixa de reflectir la suma de crisis derivades de les derrotes. Resistències que moltes vegades miren cap a enrere, cap a Octubre, les comunes d’Aragó, les lluites d’alliberament, etc. En tot això hi ha una part inqüestionable, necessitem saber d’on venim per establir cap a on anem, cert. Però cal mirar també cap a enrere amb ira. Hem de revisar “els nostres” propis errors que no van ser pocs, no hi ha més que veure el que va ser la revolució espanyola, tan participativa, activa i generosa per baix, i tan dividida i desorientada per dalt. I és que no solament tenim seriosos problemes amb l’oportunisme d’aquesta franja que acaba fent de la militància una “carrera”, també en tenim amb el sectarisme, amb les actituds de la militància més autèntica que pot arribar a creure que la seva escola és una escola superior.
I no és així, ja que fins i tot en els casos (que n’hi ha) en els quals l’experiència, el coneixement i el lliurament han pogut arribar més amunt, una actitud conseqüent no és la que es fa valer per aquesta alçada, primer perquè va ser i ja no és, perquè si va arribar alt va ser perquè molta gent anònima va empènyer des de baix, perquè no hi ha garantia que digui que allò que va servir ahir serveixi igual avui, perquè per alt que s’arribés sempre van quedar coses per fer i aprendre… No em fiaré mai de qui assumeixen la seva escola com si es tractés d’un club (aristocràtic) amb el qual contemplar als altres com a menors o desviats. Ningú és més que ningú, i en militància ets el que fas.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!