Amunt
i avall, cap endins i cap enfora, el meu cos es va diluint mentre el
cervell que el dirigeix cada cop s’assembla més a una nina russa de
la qual, mirada de lluny, no en sabem quantes en conté ni quantes
s’han obert fins ara per mostrar-nos-la. Condueixo de nit per no
trobar la son de cara i quan surto i quan arribo m’esperen com si mai
no hi hagués estat. Parlem de la vida i de la mort, de l’art i de
literatura, del que estimem i del que odiem, fem l’amor fins a no
poder més i dormim fins que canta el gall, bé, un gall.
Quan
arribo a Tarragona porto la tramuntana dins del puny, agafada amb
força, com si fos un grapat de vent, i noto que sempre que intento
establir la mida exacta de l’alçada dels campanars, ja siguin
aquests romànics o gòtics, perdo la noció del sistema mètric
decimal i se m’escapen les maleïdes mostres d’irracionalitat que
odio i he odiat amb totes les forces des que vaig entendre què
volia, qui, com, quan, on i per què. Com sempre, “Lluna de paper”
em retorna amb tota la cruesa de la seva lletra, sempre amagada pel
fastigós caramel de la música que li vam posar.
Ja
sé que saps que cap d’aquestes preguntes tenen resposta en el meu i
cap i segurament tens raó però és que cada cop que en trobo
m’ofeguen tant que només busco dreceres per fer-los front. Dreceres
de tramuntana i de neguit més enllà del Túria.
El
dolor viu intensament en cada una de les paraules que no dic però
ara, també, és l’amo de les que deixo anar. I això no pot ser. No
pot ser perquè és un dolor provocat per la meva pròpia ximpleria
però aquesta és tan forta i gran que intentar doblegar-la i
deixar-la de banda m’és gairebé impossible. Gairebé…
Papers, sons, imatges:
-“El
acto”, Paralisis Permanente, DRO, Madrid 1982.
-“I
wanna be your dog”, Iggy Pop-The Stooges.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un sentiment tant fort… que et farà escriure pàgines i més pàgines fins que trobaràs la manera de doblegar aquest dolor, aleshores, les teves paraules no t’ofegaran i la tramuntana podrà bufar tant fort com volgui.