Prendre la paraula

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Gianni
Sarno és un investigador italià sobre el moviment llibertari dels anys trenta
que està escrivint la seva tesi sobre Félix Carrasquer i la pedagogia
llibertària dels anys trenta. L’he entrevistat per a aquest “Catalunya” i aquest és el text resultant.

-Què
et va atreure de Félix Carrasquer?

-El
meu descobriment de Félix Carrasquer va ser casual. El meu interès va sorgir
llegint uns articles sobre la pedagogia llibertària dels anys trenta. Com molts
altres dels mestres llibertaris, ell va ser autodidacta però hi va haver un
element afegit que em va interessar. De molt jove, ell es va quedar cec i
aquesta dificultat no el va limitar en la seva tasca de militant anarquistani
de pedagog llibertari, sinó tot el contrari. A 
més, ell no és conegut dins de l’àmbit llibertari italià i crec que
seria interessant difondre les seves obres i experiències allí. Altres pedagogs
llibertaris són molt coneguts a Itàlia però no així Carrasquer. (continua)

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

-Quines
són les característiques d’aquesta pedagogia llibertària en què ell estava
immers?

-Ell
s’inspira en la pedagogia que comença en Ferrer i Guàrdia però va més enllà, ja
que també va estudiar Dewey, Freinet… o sigui que té influències d’altres
pedagogies no específicament llibertàries, de les pedagogies que podríem
anomenar progressistes de forma general. Ell se les va fer seves i les va
adaptar per fer-les sobretot autogestionàries.

Els objectius de la pedagogia
llibertària de Félix Carrasquer que intentarà posar en pràctica en dues
experiencies pròpies són l’autogestió -i aprendre a través d’ella- i la
solidaritat.

-Quines
són aquestes dues experiències?

-Les
dues experiències més importants que va tirar endavant, la primera amb els seus
germans, són l’Escola Reclus de Barcelona, de 1935 a 1936, i l’Escola de
Militants de Monzó, del 1937, durant les col·lectivitats d’Aragó. Les seves
característiques són semblants, segueixen la tradició llibertària, es basen en
la solidaritat, les classes mixtes de nes i nenes, la cooperació… Tal com ja
he dit abans, un element seu molt personal i caracerístic és l’autogestió. Ell
veu en l’autogestió el fonament de la solidaritat, el fonament de la futura
societat.

Mitjançant l’autogestió, els
nens i les nenes poden aprendre a autogovernar-se i, com a conseqüència, viure
sense autoritat, sense amos. Això ho intenta posar en pràctica a l’Escola
Reclus. Allí no hi ha un mestre que sigui l’autoritat, no hi ha classe frontal;
els professors hi són per suggerir quan els infants demanen ajuda. Són els nens
i les nenes qui s’organitza en grups i trien el seu treball. Són ells mateixos
qui organitza el materila escolar, el material didàctic, qui gestiona l’escola.
L’Escola Reclus estava íntimament lligada al moviment llibertari i neix a
l’Ateneu Llibertari de Sants. En aquesta escola hi havia assemblees entre
alumnes i mestres, entre mestres i pares… en què es discutien els problemes
que hi havia a l’escola i els que hi havia a casa dels infants referents a
l’escola.

Un altre tipus d’assemblees era
amb els amics de l’Escola i s’hi discutien i es criticaven aspectes de
l’activitat escolar.

Pel que fa a la de Monzó,
aquesta neix durant la col·lectivitat de la localitat aragonesa. És una escola
per preparar de cara a la col·lectivitat. En l’ensenyament també hi havia una
part pràctica i una part teòrica, ja que es volia evitar la divisió entre
treball manual i treball intel·lectual.

-Un
cop acabades aquestes dues experiències, què passa amb Félix Carrasquer?

-L’experiència
de Monzó finalitza amb l’arribada dels ‘nacionals’. Ell, com molts altres
centenars de milers, ha de fugir a l’exili, però s’escaparà del camp de
concentració i tornarà a Catalunya, a Barcelona, on intentarà reconstruir el
moviment llibertari en la clandestinitat. Serà també secretari general de la CNT fins que serà detingut i
empresonat. El condemnen a 25 anys de presó i hi romandrà durant 12 anys. Quan
surt, marxa a l’Estat francès, fins a poc abans de la mort de Franco. Tornarà a
Catalunya i es dedicarà sobretot a escriure per difondre la història de les
col·lectivitats. Morirà el 1993
a Thil, a l’Estat francès.

-Com
desenvolupa la seva vida militant una persona que com ell es queda cega a la
joventut?

-Tal
com ell explica en la seva autobiografia, va començar a tenir problemes de
visió molt jove, però això no va suposar un problema ni el desanimà. La lectura
serà una de les seves passions i sempre, o bé llegint o bé escoltant, la va
desenvolupar ja que, segons ell mateix, la seva vida no tenia sentit sense
llegir.

-El
seu treball com a pedagog quina importància té per al pensament pedagògic en
l’actualitat?

-Tal
com ja he explicat, moltes de les pràctiques de les seves dues experiències
avui en dia són practicades en moltes escoles i a la universitat. Com que no hi
havia mestre, sense activitat frontal, tampoc hi havia manual de text, pel que
els infants acudien a la biblioteca o podien utilitzar els textos disponibles
per tirar endavant el seu treball.

Un altre element d’actualitat és
el treball en grup, el treball cooperatiu, en què els infants aprenen
col·lectivament.

També és de gran actualitat i de
molt interès la pràctica autogestionària de l’ensenyament. Penso que tal com
suposaven molts llibertaris, la llibertat s’aprèn practicant-la. De la mateixa
manera, l’autogestió s’aprèn practicant-la. Aquest és una dels camins, encara
avui, que ens pot conduir a viure sense que ningú ens mani i sobretot amb la
pròpia responsabilitat.

-I
de les seves idees sobre la violència, què ens en pots dir?

-Ell
pensava que com a humans tenim una part més animal i una part més conscient. El
seu rebuig a la violència, que segons ell venia de la part animal, va ser
total, fins al punt de rebutjar, també, la violència que utilitzaven alguns
companys seus anarquistes. Pensava que utilitzant aquesta part més racional es
podia construir una vida més basada en la solidaritat i la col·laboració

Carrasquer pensava que la
violència anava en contra del treball cultural i pedagògic, que eren molt més
importants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!