Prendre la paraula

Avui,
doncs, passades les deu del matí i ben bé set anys després del malson, cinc
homes bons seuran al Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició del segle
XXI. Per provar de provar que no són culpables i no volen ser innocents, que la
terra és rodona i que, sí, que és clar, que el sol encara surt cada matí i la Via Làctia existeix.
Paradoxes absurdes de la lògica més cruel, el mateix estat que en va ordenar el
tancament no presentarà avui cap càrrec. Ni cap prova. Valents: són uns
valents. En una operació de la vasta enginyeria política espanyola,
constitucionalment planificada, per a garantir que la impunitat triomfi sempre.
I palesar que es pot tancar un diari i que no acabi passant res. Res, ben res,
i enmig de la inèrcia induïda i el tel còmplice de silenci espès dels qui manen
i miren… a l’altra banda. Que és la banda de la llei del silenci en la terrible
sinèstesia que significa ‘democràcia espanyola’. Alcem la veu o acotem el cap?
On és la sortida? Què cal fer?

Perquè
avui, un cop més i en la crònica no escrita dels dements estirabots repressius
de l’últim estat d’excepció al si de la
UE que és el País Basc, Egunkaria continua essent una ferida
oberta. ‘Del franquisme que arrossega encara l’estat espanyol’ segons l’actor
Sergi Lòpez. Si la ‘dictocràcia’ feia volar el ‘Madrid’, la ‘demodura’ tanca
‘Egunkaria’. Castigant allò que fem som, disciplinant on som, no permetent allò
que som. Essent així que, sense proves, sense delictes, el càstig és precisament
el procés mateix, si fem cas de Kafka amb passió. Amb passió de revolta per a
poder alçar un mur contra la impunitat.

Avui
tanmateix, abans i després de les deu del matí (i a les 20.00 a la plaça de Sant Jaume
de Barcelona), ressonaran encara amb força les paraules dites per l’estimat
Martí i Pol, arran del tancament de l’únic diari íntegrament escrit en èuscar
del món: ‘No és fàcil protestar quan sistemàticament es criminalitza la
protesta; tanmateix cal rebel·lar-se contra la prepotència i la injustícia.’
Pedrolo al quadrat: cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Martí i
Pol i Pedrolo en digna geometria invariable que enllacen amb les paraules, mil
voltes dites i, en aquest cas, mil voltes veritat, de l’Ovidi Montllor: ‘Hi ha
gent a qui no agrada que es pense, s’escriga o es parle en català; és la
mateixa gent a qui no agrada que es pense, s’escriga o es parle.’ És la mateixa
gent que avui jutja Egunkaria a l’Audiència Nacional espanyola. Que demana,
poca broma i cap broma macabra, catorze anys de presó per al director d’un
mitjà de comunicació.

Avui,
abans i després de les deu del matí i malgrat tot, en restarà també, dels cops
rebuts, de les ferides obertes i de l’extrema gravetat dels fets, la més fèrtil
tossuderia de ferro per la llibertat. El liberticidi que encausà Egunkaria no
va impedir pas que l’endemà del tancament mateix nasqués Egunero: ni un sol dia
no ha deixat d’haver-hi un diari en èuscar al quiosc. I Berria té avui,
exactament avui, passades les 10.00 del matí i al marge de què brami
l’Audiència espanyola, 24.000 accionistes i 54.000 lectors. 22.500 accionistes
més que no pas Egunkaria i el triple de lectors. Als aprenents de Torquemada,
al capità de la guàrdia civil que malaltissament obsedit va pressionar pel
tancament recorrent els passadissos de l’Audiència Nacional espanyola, a tots
els qui callen i emparen i toleren la llei del silenci i el crim impune
d’Egunkaria, caldria repetir-los: no es poden posar portes a la mar.

Avui,
tot plegat i ja fa set anys: Egunkaria. Quan s’ha escrit un crim. Un crim
d’estat que corre impunement immune des de fa set anys. Un crim d’un estat que
tanca diaris sense proves, en maltracta i tortura els responsables, brama que
és una operació ‘en defensa de la cultura basca’ i jutja no ja sense proves,
sinó a manca de delictes. I es proclama ‘democràtic’. I ‘antiterrorista’. Ben
normal en la casta dels intocables: cap gàngster no vol que l’incloguin en la
categoria de la màfia. ‘Som demòcrates’, diuen. ‘Excusatio non petita,
accusatio manifesta.’

Avui,
un cop més i tants que en calgui, Egunkaria lliure com el vent com a sinònim de
llibertat. Contra la por i l’excepció. Amb cinc homes bons a la banqueta de
l’Audiència espanyola. I amb ells tots els qui creiem que la llibertat és més
que una paraula sacrificable en nom de la ‘santa seguretat nacional espanyola’.
Allà serem, sí, tossudament asseguts, tossudament alçats, fent pinya i fent-los
costat. Ben acompanyats per l’Anna Politkòvskaia, per en Ramon Barnils i fins i
tot per Blas de Otero, perquè ens queda la paraula. Ben lliures tots per a
etzibar-los suaument, fit a fit i sense arronsar-nos, les paraules de
Goytisolo: ‘Dispareu malparits; som milions i el planeta no és vostre.’ I que
ens comencin a comptar perquè no hi ha prou bales. No hi ha prou bales,
Martxelo.