Prendre la paraula
jordimartifont
Crítica i autocrítica: ‘manual de guariment de la pestilència’
viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals
que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per les lletres
de la parauleta anarquia.
Massa paper ple de paraules sense cap
acció que pugui ser detonant del trencament que ens podria dur més enllà, camí
d’una societat sense classes i sense autoritat, almenys fins a allà on això és
possible, que ja sabem que la major part de relacions personals, humanes i
socials, es basen en l’autoritat, tal com deia Foucault. Autoreferencialisme, individualisme,
ultraradicalisme… són actituds compartides per petits grupuscles que s’autoanomenen
anarquistes i que fan impossible l’adhesió a la lluita per l’anarquia de la
majoria de la població. I malgrat que sigui més fàcil insultar la majoria amb
l’excusa que està “alienada” o és “petit burgesa”, és aquesta majoria social
l’única que pot portar el món on vivim cap a pràctiques i postures
anticapitalistes i antiautoritàries. O això o la dictadura d’una minoria que es
creu il·lustrada sobre la resta de la població. O, també i ja passa, ignorar-se
mentre no es conflueixi.
Massa accions no pensades més fruit de
les hormones alterades per l’edat que d’una reflexió mínimament lúcida. Massa
antiaixò i antiallò per fer després propostes aportatives o no blasmar les que
facin els qui no són tan “radicals” com són ells. Em repugna que alguns anarquistes
siguin incapaços d’articular un mínim discurs que no soni a repetit, a antic, a
dogmàtic i que un cop fet i refet aquest sigui més pla que la mar en un dia
sense vent. I em rebenta que alhora algunes i alguns siguin tan autoritaris que
neguin als altres la utilització d’algunes paraules, com si fossin els amos de la
pega que ha enganxat significat amb significat i no deixa que la gent
mínimament no ideologitzada defineixi les coses que li semblen la mateixa amb
el mateix nom, per exemple anarcosindicalisme.
Fins i tot aquest article ja sabem qui el
defensarà i, sobretot, qui l’atacarà. I davant d’això, ens cal rumiar i ens cal
saber quant de temps fa que som tan previsibles i tan poc emocionants. Quant
temps fa que no tenim organitzacions que no només serveixin per traficar amb
idees, que després no es podran aplicar perquè al 36 “tampoc es feia” (i han
passat una colla d’anys…)? O, pitjor encara, per què “si no s’apunta a un
enemic no té atractiu suficient”?; i
l’”enemic” que sigui com més a la vora millor…
Hi ha qui dirà que per exposar tants
desastres junts més valia no dir res. Però jo continuaré insistint que sense
tenir el diagnòstic és impossible guarir la malaltia. I aquest és el nostre
objectiu, guarir la malaltia, i en això estem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al Nietzsche se’l qualifica de nihilista, de destructiu….la negació és un fet molt humà però l’afirmació amb la negació del mal és la creació humana després de la deconstrucció destructiva de la societat superficial (Infectació?).
Un text magnífic, company. Gràcies.
L’anava llegint i alhora pensant en molts exemples on podria aplicar-se
Salute!
Perdo per la ortografia. Avui me han regalat un compac de La Locomotora Negra(gracies al Joel de La Selva del Camp ), es de nadales i estan arrengades en diferents estils de JazzEs del any 1992 i te un regust calid ala vegada que te la frescura de l´interpretacio de les propies emocions.Una vegada vaig sentir dir a un teoric mes,que els humans tots tenim un substracte feixiste,aixo em fa pensar que posiblement tots tenim un extracte anarquiste.
Si voleu ho podeu comprovar….. perque no ?
Jordi, del que he llegit teu ultimament es un dels textos que més m’han agradat. S’han de dir aquestes coses i sobretot s’han de fer unes altres. L’unica cosa que em falta son uns cuants atacs furibunds entre els comentaris, perquè sempre es millor que callar. Jo per la meva part només et puc agraïr el text.
Salut i llibertat!