Prendre la paraula

Quan vaig anar a estudiar a Tarragona, a final de la dècada dels vuitanta del segle passat, jo venia del Priorat i d’un independentisme i d’un anarquisme difús que no tenia un referent clar sobre quin tipus de societat defensava o volia. Tot el llegit feia un ‘totum revolutum’ que a voltes tirava per un costat i a voltes per l’altre.
Havia llegit sobretot els llibres de l’Editorial Lluita del PSAN, la seva revista Lluita i algunes, poques, d’anarquistes comprades a Barcelona en alguna parada de les que aleshores deixaven posar a les Rambles, on no hi havia turistes; l’anarcoindependentista Ikària La Polla de Déu, a que estava subscrit; i sobretot La Lletra A, que feien a Reus al voltant de l’Ateneu Llibertari de Reus, el Joan i el Pitus, o això em pensava jo.
A Tarragona, mentre estudiava, vam crear un sindicat universitari, l’AEIOU (no em pregunteu què volien dir les sigles que just va durar una manifestació), i anys més tard el Col·lectiu Universitari Andreu Nin. A més, em vaig afiliar al Moviment de Defensa de la Terra i a partir d’anar pel seu local vaig poder llegir una altra Lluita, en aquest cas la revista que editava l’IPC, no tan patriòtica i molt més popular. Va ser en aquella revista on vaig descobrir els textos del Carles Castellanos, uns articles contra la Catalunya conservadora i convergent que em van ajudar a créixer políticament i, sobretot, a plantejar-me coses que abans no m’havia plantejat.
Vaig assistir a les conseqüències del debat fratricida de l’independentisme d’esquerres del moment entre les postures de Guia i el mateix Castellanos, debats i baralles que suposaren l’allunyament de l’independentisme d’esquerres de molta gent, entre elles jo mateix. Així i tot, aquells articles de Castellanos deixaren empremta en mi, tant que llegits els textos d’uns i altres vaig optar, sense cap mena de dubte, per les propostes de la Unitat Popular que molta gent li atribuïa.
Mentrestant, l’Estat va decidir tancar el Carles a al presó i el va fer detenir a dins mateix de la universitat on treballava, va ser torturat i finalment va sortir lliure d’acusacions. Al Pla de Cabra, el Ramon Barnils va voler fer un acte públic de benvinguda amb xerrada inclosa del Carles. I des del Priorat, en un Renault vell i atrotinat hi vam anar amb el Lluís de Falset. Era un dissabte a la tarda i feien Barça però el local on es feia l’acte era ple a vessar. Castellanos va prendre la paraula i el que va explicar ens va fer entendre què era un Estat com l’espanyol i per a què servia. Són unes paraules i un acte que mai no oblidaré.
Allunyat jo de la militància en l’independentisme, vaig conèixer noves generacions de gent jove que hi arribaven i desconeixien les propostes anteriors, els pensaments polítics que arrossegaven aquelles propostes i que es van dedicar, tot sovint, a atacar els qui encara es mantenien en la lluita des de postulats ximples i tot sovint patètics. Vaig assistir, aleshores, a atacs contra Castellanos que partien, sobretot, d’un total desconeixement sobre ell i la seva trajectòria. Jo no coincidia, i poc més hi he coincidit, amb algunes de les propostes i militàncies polítiques d’ell, però la seva integritat i coherència el continuaven i el continuen caracteritzant com una de les figures centrals de l’independentisme d’esquerres als Països Catalans en la contemporaneïtat.
Avui, passat molt de temps de tot, he de dir que entre els meus llibres més estimats al voltant de l’independentisme català contemporani hi ha Reviure els dies i Reviure els fets, dues obres memorialístiques d’excel·lent factura literària que poden ser llegides sense que et caiguin de les mans, quelcom massa freqüent amb la literatura independentista referida a aquells moments. I els dos llibres són obra de Carles Castellanos, que ha estat alhora un incansable lingüista, professor universitari, militant i polític. Ben poc importa que mai l’hagueu vist en cap parlament o en cap contesa electoral com a cap de res. El seu, de cap, ha estat dels que més ha aportat a la construcció d’uns discursos i unes maneres de fer que han identificat l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans en la contemporaneïtat i això cal agrair-li ara que celebra 60 anys de participació en la lluita per la llibertat, la justícia i la fraternitat del poble on visc jo, el català, aquell que s’estén de Perpinyà a Alacant i que és format per gent que quan s’aixeca al matí i surt al carrer saluda els veïns amb un «Bon dia!» Gràcies, Carles!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!