Prendre la paraula

Publicat a la revista "Catalunya" quan va plegar.

Jordi Pujol i Soley, 23 anys al capdavant de la màxima institució que l’Estat espanyol ha concedit a Catalunya quatre províncies per al seu autogovern, la Generalitat. Vint-i-tres anys de govern conservador amb una certa pàtina de progressisme perquè no es pugui dur que són tan fatxes com són. Vint-i-tres anys de victimisme perquè "a Madrid no ens entenen i només ens envien problemes". Ja se sap que Pujol va patir tortures i presó (com la Laura Riera, per exemple) i que ell diu i rediu i torna a dir que l’únic que li importa és Catalunya. Totes les eleccions a la Generalitat guanyades, a vegades amb el suport del cadàver de l’ERC dels setanta; d’altres al costat del mort del PP de disseny del 2000; sempre amb el suport de la burgesia menys espanyolista -o no- des que se la va guanyar per a la seva causa en els temps que estava al capdavant de Banca Catalana…

Però també un país on la corrupció s’ha convertit en norma en les altes instàncies (amb el consentiment d’una premsa que ha decidit desinformar conscientment i col·laborar a la creació del miratge de l’"oasi català") i a peu pla (si tens carnet de CiU a la butxaca és més fàcil trobar una bona feina, diuen…), però amb tants anys això ja no és corrupció sinó molt més, la normalitat s’ha podrit del tot.

Pujol ha volgut construir el país que van somiar els seus predecessors ideològics, sense tanta eficàcia com Prat de la Riba però sí tan al servei de la seva classe com Cambó; no tan fonamentalista com demanava Torres i Bages perquè sí defensant els principis civilitzatoris de què parlava d’Ors. I ho ha fet administrant un poderet local capaç d’estendre la mà als feixistes o exs (ecs!), en un país capdavanter a Europa en… precarietat assalariada, en una Catalunya mítica que mira a l’edat mitjana i al segle XVIII però oblida el 36 perquè "els seus" no en van sortir gens ben parats, la finca dels cacics que sembla que no ho siguin perquè tenen maneres europees, el país del desastre territorial a major glòria dels amics de la família…

I mentrestant, totes i tots ens hauríem de preguntar com pot ser que una gestió tan miserable i una corrupció tan immensa hagin campat al seu aire durant tant de temps sense que ningú (inclosos nosaltres) trenqués el miratge que ells s’han encarregat de crear. Alguns diuen que cal apuntar més amunt, que Pujol no els motiva per tirar a tocar… I aquest és també un problema. Enfrontar-se al real immediat té conseqüències (mireu si no "El Triangle" o Els Joglars) i tirar amunt molt amunt només amoïna qui vola tan alt que no se’l veu.

            I darrere de Pujol qui vindrà? Doncs no m’importa massa, perquè el que hauríem de tenir clar a aquestes alçades és que mani qui mani nosaltres hem de continuar reivindicant el que volem. I els nostres desitjos no caben dins d’uns partits que aspiren, com a molt, a la reforma, a mantenir una mica més netes les formes i a deixar fora de quadre qualsevol que no reprodueixi el mateix sistema que ara hi ha.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!