| Magí Sunyer.: «Segons els interessos de cada època, un mite perviu o desapareix»
El professor de la Universitat Rovira i Virgili Magí Sunyer ha recollit en un llibre la formació i divulgació dels mites nacionals catalans, com ara Jaume I i la Guerra dels Segadors, a través de l’anàlisi de la literatura del segle XIX
-El seu objectiu és donar a conèixer com s’han format i divulgat els mites catalans?
–«Sí. Hi ha mites que ja tenien una història determinada, però en el segle XIX, en la literatura es forma un corpus mític que és el que després nosaltres rebem com als mites històrics nacionals catalans.»
– Segons vostè, la gran tasca de construcció del repertori mític va ser feta per Víctor Balaguer i Antoni de Bofarull.
–«Víctor Balaguer era el gran propagandista. És, de fet, un dels grans personatges del segle XIX. Va ser ministre, historiador, grafòman…, i va publicar de tot i moltíssim. I Antoni de Bofarull era una persona amb una voluntat més científica. Són les dues persones bàsiques en la literatura del segle XIX, abans de Verdaguer, d’Oller… Des dels quaranta Víctor Balaguer comença a tractar de manera conscient la major part dels mites i alguns fins i tot els fabrica, com per exemple el mite del bandoler.»
-Inventava els mites?
–«En la majoria de construccions mítiques del segle XIX, que es dóna a tots els països, hi ha autèntiques invencions. Però a Catalunya molt poc. El que es fa és reorientar; és dóna més importància a una cosa o a una altra, però hi ha molt poca invenció. Allò que es coneix en els estudis d’història com l’invent de la tradició, aquí no es dóna.»
-Quins són els grans mites catalans que han perviscut fins avui dia?
–«El gran mite que dura des del mateix moment dels fets històrics, i que perviu, és el dels almogàvers, sens dubte. El mite imperial. Després, en el segle XIX sobretot, es dóna molta importància al del rei Jaume I. I els que han perviscut de manera més important són aquells que marquen dues fites: la Guerra dels Segadors, que es tradueix en l’himne; i la Guerra de Successió, que es tradueix en la festa nacional.»
-I quins serien els grans mites que han passat a l’oblit?
–«Per exemple, en aquell moment donaven importància a un mite ?un pur mite perquè el personatge no va existir?: Otger Cataló, com a suposat primer iniciador de la reconquesta. Des de final del segle XIX deixa de tenir rellevància. Segons els interessos de cada època, perviu o desapareix un mite.»
-De fet, vostè deixa clar que «si no són útils, els mites desapareixen».
–«És clar. Els mites desapareixen. Tot el que no és útil acaba desapareixent. I si es manté és perquè representa alguna cosa. Si acaben tenint aquesta importància la Guerra de Successió i la Guerra dels Segadors és perquè representen dues coses molt concretes: una, el record del final de la pàtria; i l’altra, la possibilitat de la independència.»
-De quin mite hi ha una percepció equivocada?
–«Per exemple, el mite de les Germanies, amb un posicionament clar entre progressistes i conservadors. També en el segle XIX, i perviu fins ara, el que en dic mite democràtic: per exemple, el discurs que Pau Casals va fer a l’ONU és un discurs basat en el mite democràtic. Quan diu «Catalunya va tenir un parlament abans que qualsevol altre país del món», això és el mite democràtic. Això és cert o no és cert? En mitologia, la veritat importa poc o gens. La mitologia és bàsicament una fabricació literària. No ens interessa gens saber si va existir Hèrcules, sinó què n’ha arribat i perquè. Quan trobem, per exemple, que la vida del rei Jaume I té les mateixes característiques que les d’Hèrcules, ens adonem que això és una cosa que passa per sobre de consideracions històriques.»
-A partir del segle XIX, però, es generen nous mites…
–«Hi ha una galeria de mites que es reconeix en un moment determinat i que el catalanisme polític els agafa com a propis. Els dos exemples més clars són l’himne i la festa nacional. També Sant Jordi, parcialment. Ara bé, després es continuen generant mites. Però són personatges que no formen part de la història del segle XIX pròpiament. Macià, Companys… no apareixen al llibre, perquè em centro en el segle XIX.»
– La feina de rastreig que ha hagut de fer entre els llibres ha degut ser molt gran.
–«Aquesta literatura és molt desvalorada. La gent que llegeix literatura del segle XIX llegeix Verdaguer, Oller, Pin i Soler, Guimerà i no gaire més enllà. Jo ho he volgut llegir tot, en català i en castellà, perquè tot contribueix a formar aquesta imatge.»
-S’ha trobat alguna sorpresa?
–«No creia que hi hagués tanta literatura sobre aquest tema, ni amb tantes planes! Una altra sorpresa és veure la importància d’Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer i, a l’hora de fixar els mites, Verdaguer. I després, mites que no pensava que tinguessin tanta rellevància, com la continuïtat dels almogàvers o el mite de la reina ambiciosa, que és una justificació històrica molt ben traçada a través de determinades reines que justifiquen algunes il·legalitats. Però sobretot hi ha una sorpresa: la pràctica inexistència de literatura sobre el que en dic el mite de la mutilació: la pèrdua de la Catalunya Nord.»
-Perquè no es va escriure sobre aquest fet?
–«Això indica els tabús de l’època. No hi ha literatura sobre el Tractat dels Pirineus.»
-Diu que va ser durant la dictadura franquista quan es van recuperar molts d’aquests mites.
–«Sí. A partir del 1939 tot es replanteja. Una sorpresa ha estat veure com alguns mites posteriorment han tornat a adquirir vitalitat. Quan vaig començar la investigació no hi havia gaires novel·les històriques. Però en els últims cinc anys hi ha hagut un boom, amb novel·les sobre el rei Jaume I, en Carrasclet… Això indica un interès, una demanda. Però hi ha mites, alguns dels quals estan pràcticament fabricats en el segle XIX, que adquireixen una vitalitat impensada; per exemple, el de Serrallonga. El personatge històric no tenia res a veure amb la realitat. Se sap. Víctor Balaguer tira pel dret i fabrica el mite. Això té una repercussió en Maragall… Curiosament fa vint anys hi ha un grup, Els Esquirols, que treu una cançó sobre el Serrallonga. I fa dos o tres anys el grup Mesclat la recupera. Això li dóna vitalitat, i també promociona el turisme cultural, com les fires de bandolers.»
-En els últims anys, doncs, hi ha hagut una revifalla del fet mític?
– «Sí. Fa pocs anys no hauria sospitat que algú fes una novel·la, per exemple, sobre almogàvers.»CARINA FILELLA |
