Paper, tinta i covid-19 (12) Pere d’Alcàntara i “El cordó de la vila”

Paper, tinta i covid-19 (12)

Pere d’Alcàntara i El cordó de la vila

Tancat a casa en temps de coronavirus (24 de març de 2020)

Pere d’Alcàntara Penya va ser un home del segle XIX d’aquells a qui aplicar el qualificatiu de renaixentista, tant per la Renaixença com pel Renaixement, estaria més que justificat. Al llarg de la seva llarga vida, nascut el 1823 va viure fins al 1906, transità el segle XIX mallorquí al costat tant d’Antoni M. Alcover com de Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomà. Els seus interessos van ser tan amplis que fou advocat amb estudis de Dret a Barcelona i Madrid, miniaturista, professor de matemàtiques, periodista, músic, urbanista, astrònom, delineant i mestre de fortificacions militars, cartògraf i escriptor, a banda d’una persona molt popular a tota Mallorca.
Com a escriptor, destacà amb una obra composta tant de textos científics com de creació literària en diversos gèneres. Publicà els seus articles a la Revista Balear, Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L’Ignorància, de la qual fou director de 1881 a 1883. A nivell assagístic, l’any 1870 publicà Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats, força polèmiques, i una Guia manual de las Islas Baleares.

En poesia, a banda de publicar el recull intimista Records i esperances (1885) i els seus poemes més narratius a Poesies en mallorquí popular, va ser conegut per la seva facilitat versificadora i humorística, i va ser premiat als Jocs Florals de Barcelona en les edicions de 1867, 1868, 1871 i 1872. En prosa, publicà Cuentos mallorquins el 1892 i La gota d’aigo l’any següent.

Però fou el teatre el gènere que li donà més popularitat i en el que va escriure una obra més sòlida. Pere d’Alcàntara va ser el dramaturg més destacat de les Illes durant la Renaixença, sobretot per dues de les seves obres, dedicades a dues epidèmies que sotraguejaren la societat mallorquina del XIX; d’una banda, El cordó de la vila i, de l’altra, La pesta groga. La primera va suposar l’entrada en el món del teatre del seu autor, que l’escrigué l’estiu de 1865 mentre Palma patia una terrible epidèmia de còlera. L’any següent va ser publicada i representada per primer cop al Teatre Principal el 21 d’abril, amb gran èxit de públic. El tema, però, devia tocar-lo de prop perquè, tal com explica Magí Sunyer en el seu article «Solidaritat i pànic», el mallorquí també hi dedicà dos poemes: «El còlera a Palma» i «La gent del còlera. 1865.» Quedem-nos, ara, amb El cordó

Setembre de 1865. Don Cosme, un senyor de classe mitjana que aparenta molt calé del que toca, arriba a un poble de l’Illa de Mallorca procedent de Palma en un cotxe de cavalls amb la seva dona, dos criats i carregat fins dalt de baguls, matalassos… Ella porta una ampolla d’esperit davant la boca i ell xucla una ploma de càmfora, dos dels suposats antídots contra el còlera amb cert predicament a l’època.

A l’entrada del poble es troben el vell Tomeu, que havia estat parlant amb l’enterramorts Biel sobre la calor i l’epidèmia «de pesta» (de còlera) que es deia que havia arribat a Ciutat. En veure Don Cosme, Tomeu li pregunta si en sap res i aquest li respon:

«Que ha de ser pesta!… Ximpló!
Si fos pesta, que vindria
ara jo a empeltar-la-vós?
No creguis que sigui pesta;
mentides a forfollons»

Don Cosme busca a la vila un recer lluny de l’epidèmia de còlera que s’ha declarat a Palma i, després de desmentir que a Ciutat hi hagi més morts de les que sempre hi ha, demana per l’alcalde i els regidors de la vila. Al primer d’ells, Sen Freixura, vestit de pagès vell tal com l’alcalde, li explica que hi ha una epidèmia de còlera i que en uns dies serà multitud «de gent que vindrà apestada / a la vila a embrutar-nos…»

La seva proposta per aturar els fugitius del còlera de Ciutat passa per fer «un bon cordó» que no deixi entrar ningú a la vila i qui vulgui fer-ho que passi la quarantena davall d’una gran figuera a l’entrada del poble. Sen Freixura primer proposa que seria millor veure qui està malalt de veritat i qui no i triar així qui hi pot entrar i qui no, però Don Cosme mana, el regidor acata i acaba dient-li que «Vostè serà el nostre mestre».

Per tal de convèncer el batlle de la necessitat del cordó proposat, don Cosme li explica què és el còlera:

«Vos agafa, i en tres hores
vos enfonsa els dos bassons
dels ulls fins al clatell.
Tot el greix que duis us fon
i arrufat com un gatet
vos n’aneu a l’altre món»

I després d’insistir molt i fanfarronejar dient que ell pagaria qualsevol multa que caigués pel fet d’aïllar la vila, el batlle dona ordres per tal de fer un cordó sanitari tal com Don Cosme ha proposat. El batlle i el regidor es lamenten de la feina tan gran que va associada als seus càrrecs, que els fa dormir malament i crear-se molts enemics. Tots dos frisen perquè s’acabi el seu mandat com més aviat millor i que a l’hora de triar a qui servir millor, si a un pobre o a un ric, és molt millor el segon, ja que «Ningú amb son pobre s’atura» i «Amb aquell que té sa terra / convé sempre estar ben vist».

Mentrestant, tornen de treballar al camp uns llauradors de la vila, els primers a qui es vol aplicar al cordó que Don Cosme ha proposat. Això genera un conflicte pel fet que els llauradors cada dia surten de la vila per anar a treballar, si s’estableix el cordó no podran tornar a casa seva i

«Si els feim fer quarantena
jo crec que serà pitjor
tota la vila jauria
a sa figuera des cós
amb sos ciutadans mesclada
que arribaran»

Deixen entrar els pagesos, a qui examinen bé per si tenen la cara esgrogueïda, i passen a l’acció de crear el cordó físic, amb cordes i cordills, per tal d’aïllar la vila. Per als que vénen d’altres viles estableixen una quarantena de vuit dies i de quinze per als que vénen de Palma; i trien els guardes de la la primera nit, entre els quals es troba Tomeu.

Arriba Don Cosme enfurismat perquè, segons ell, han deixat passar un munt de gent i es nega a pagar res del que abans havia dit que pagaria si es posava el cordó, començant pel salari dels guardes de nit. El batlle i el regidor Sen Freixura decideixen que sigui el municipi qui pagui els salaris dels guardes, als quals Don Cosme promet vi, aiguardent i menjar. Alhora, també decideixen pagar un salari de 250 lliures al metge que ha d’assistir els empestats, el Sr. Pere.

En aquest moment i mentre se sent el toc de queda, arriba l’altre regidor, el Coix, qui entra en escena per l’esquerra vestit com un pagès modern. És de l’oposició, de l’altre partit, i planta cara als cacics i als qui ballen al seu so. Per això, enfurit, crida contra el cordó i qui ha decidir de fer-lo. El batlle li pregunta si no aprova el que han fet, ell li respon que no i els pregunta si «Voleu que els pobres se muïren / d’ociositat i de fam?»

L’alcalde l’acusa de «liberal» i de no voler el bé comú, però el Coix li respon que tot això és només una ordre de Don Cosme, qui «és vengut tot assustat / i com que és senyor i té terres / i no el goseu contrariar / s’ha fet duenyo de ses metlas / i fa de batlle i de saitx.»

L’establiment del cordó acabarà mostrant la societat que l’ha creat. D’una banda, el senyoret Don Bonifaci no accepta el cordó, trenca la vara de l’alcalde, s’enfronta als guardes i acaba entrant sense més problemes, però la família de Llorenç, Margarida i els seus fills, pobres i malalts, són obligats a quedar-se gelats de fred sota la figuera a passar-hi la nit.

I tornarà a ser el Coix, el regidor liberal, qui aconseguirà trencar el cordó amb una revolta amb gent armada amb fusells, bastons i pedres. Enmig del tumult, Don Cosme fugirà mentre la gent es dirigeix a incendiar el paller de la seva possessió.

I aquí m’aturo, deixant clar que aquest és un resum resumit, no perquè no us vulgui explicar sencer «El cordó de la vola» de Pere d’Alcàntara sinó perquè prefereixo que el proveu de llegir vosaltres i perquè per al tema de què volia parlar avui ja en tinc prou.

Perquè aquesta paròdia, amb elements costumistes i basada en un fet real com és l’epidèmia de còlera, fa sortir a la superfície un conflicte que ja era latent abans que arribés la malaltia. I és per això que l’obra és una bona mostra de teatre polític, amb totes les seves lletres, ja que el tema que tracta ho és. Sota la forma de l’entremès, El cordó de la vila denuncia el caciquisme, un caciquisme que té bona mostra en la figura de Don Cosme i dels seus aliats a la vila, l’alcalde i regidor Sen Freixura, que es pleguen als seus desitjos quan no són directament braços executors del que ell mana. Però també denuncia la por utilitzada pels poderosos d’aleshores i d’ara per provocar canvis que mai abans la gent hagués acceptat, com el cordó de la vila que aïlla la població.

Magí Sunyer diu sobre la peça, citant Joan Mas i Vives, que El cordó de la vila inclou quatre denúncies (que ressonen al març de 2020 amb insistència en paraules entre parèntesis que són meves): «la irresponsabilitat de les classes benestants que van abandonar Palma i van fer ineficaç la lluita contra el contagi (ara i aquí, gent a munts cap a les segones residències), els poders municipals que van establir cordons sanitaris que van perjudicar les classes més baixes (ara i aquí, milers de rodamons invisibilitzats i milions d’obreres i obrers acomiadats sense ajudes públiques); la situació del camp, amb unes terres propietat de ciutadans que les tenen abandonades (ara i aquí, un model econòmic que s’afona perquè ja no es basa en la producció sinó en l’especulació); el caciquisme dels enyors, que imposaven regidors, decidien acords municipals i ignoraven les lleis que no els afavorien (ara i aquí, una defensa de la sanitat pública en boca de polítics que s’han passat anys destruint-la per fer créixer la privada a canvi de quatre duros).»

A la peça, però, més enllà de la denúncia més o menys irònica i humorística, hi ha també la solució als problemes plantejats i aquesta no és altra que la fraternitat, la solidaritat, i abans que amb ningú altre, amb la gent de la pròpia classe i, si cal ajudar algú, abans que ningú a qui no té res. És així que, a l’obra, el Coix acaba demanant a la massa que no actuï amb revenja contra Don Cosme i que extremi la solidaritat com a millor solució als seus mals:

«Per guardar-se d’aquest mal
no tenir por és lo millor;
I allà on siga, tancar-lo
amb un cordó ben formal.
No plànyer a n’es menestral
ni sa feina, ni es salari;
Auxiliar amb lo necessari
a n’els qui caiguin ferits,
i cuidar-los dins sos llits
fent de metge i de vicari.
Procurem fer bones obres
com mana sa caritat.
Donem hospitalitat
a n’aquells ciutadans pobres.
Donem-los ses nostres sobres;
diguem-los, si som humans,
veniu, veniu ciutadans.
Si la mort és dins ca vostra
fareu propi de ca nostra
i viurem com a germans.»
(Cau el teló)

Referències
-Magí Sunyer (2017). «Solidaritat i pànic», article publicat a Randa, número 78, Homenatge a Pere Gabriel/2. Publicació de l’Institut de Llengua i Cultura de les Illes Balears. Palma.
-Pera d’Alcàntara Penya (1866). El cordó de la vila. Edició de Pere Josep Gelabert. Palma.(https://books.google.es/books?id=xhdoUUM979gC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *